Ara en ple estiu, quan l’atrafegada activitat de les persones ha disminuït, convé relaxar-se i intentar aparcar els maldecaps que sovint ens atabalen. Així, doncs, és amb aquesta intenció d’entretenir que avui escric aquestes línies.

En l’article anterior parlava de les bronques parlamentàries i avui també parlaré de les trifulgues que els polítics de fa uns quants anys tenien. Retrocedeixo en el temps fins a la Segona República. La història ens explica que en aquells temps els diputats també tenien sorollosos enfrontaments, però avui em referiré a la fina ironia emprada en les seves disputes.

Per mantenir l’essència lingüística continuaré respectant la llengua amb la qual s’expressaven. Quan en el Congrés es tramitava la llei del divorci, el diputat Ángel Ossorio i Gallardo es lamentava des de la tribuna d’oradors amb aquestes paraules : «Que vamos a hacer con nuestros hijos ? Que será de ellos ?». Aleshores el diputat Joaquín Pérez Madrigal des del seu escó li va contestar : «Por el momento, al hijo de su señoria le acaban de nombrar subsecretario» (sembla ser que per recomanació).

Com en altres països, a Espanya també hi ha pobles que tenen el nom d’algun animal. En una discussió entre dos diputats, ambdós van referir-se al topònim de la circumscripció territorial que representaven. El diputat Juan de la Cierva va interpel·lar el seu col·lega José Sánchez Guerra : «Pero que se puede esperar de su señoría, si es usted diputado por Mula». I el diputat al·ludit va contestar-li : «Pues anda que de su señoría, que lo es por Cabra».

En el Congrés, durant una intervenció de José M. Gil Robles, des de la bancada de l’oposició li van etzibar : «Su señoría es de los que todavia llevan calzoncillos de seda». Sense immutar-se, el diputat Gil Robles va respondre qui l’havia interromput : «No sabia que la esposa de su señoría fuese tan indiscreta».

Més recentment, l’humor també ha estat present a la política espanyola. En Camilo José Cela, escriptor, censor durant el franquisme, polític i premi Nobel de literatura, va accedir al seu escó de senador per designació reial. Circula l’anècdota que l’any 1977, ara fa 44 anys, durant el debat del projecte de la Constitució a la Cambra Alta, el president va cridar l’atenció al senador Cela per despertar-lo. Aquest, quan va desvetllar-se, va afirmar que «estava durmiendo, pero no dormido». El president del Senat Antonio Fontán , catedràtic de Filologia, sorprès, li va preguntar : «Y no es lo mismo»? Llavors Cela va contestar-li : «Pues no. Como no es lo mismo estar jodido que estar jodiendo».

Una altre incident que també se li atribueix a Camilo José Cela va ocórrer durant una intervenció de l’enyorat Lluís Maria Xirinacs. Mentre el senador català parlava, l’escriptor gallec va llançar un sorollós pet. El bonhomiós Xirinacs se’l va mirar estupefacte, però Cela va dir-li : «Prosiga el mosén». L’escatològic senador gallec, ferm amb les seves conviccions, en una entrevista va asseverar : «El pedo debe ser sonoro y levantando ligeramente una pata».