Ràdio Barcelona va emetre durant molts anys el programa La comarca nos visita. Un clàssic. Els gustos radiofònics han canviat i el flux de pagesos cap a la ciutat s’ha anat invertint. Ara són els indígenes metropolitans els que fan cap a la Catalunya profunda segons una assessora de mobilitat de Colau ajaçada a sobre d’una bala de palla. O a l’interior, segons els de Societat Civil Catalana a ben sols dient que són molts a Manresa. O a la central, segons el nomenclàtor als fòrums oficials i als escrits on es vol ser fi i formal.

De la tremenda consellera Casorrán se n’ocuparà millor en Pep Garcia demà, i les fotografies publicades als mitjans posen els de SCC al seu lloc. Eren menys que els càmeres que van acudir a filmar-los. A més, quan van treure allò de: «Manresa, el cor de Catalunya», van mostrar una antigor més pròpia dels temps de l’emissió de l’històric magazín radiofònic des de l’estudi Toreski. Mentre una i els altres anaven fent saltirons en llocs nostrats per cridar l’atenció polaritzada, va passar pel Bages i l’Anoia la Travessa per la Llibertat del polític indultat Jordi Turull. El meu admirat Bernat Dédeu se m’ha anticipat vinculant tal caminada amb la cursa americana de costa a costa de Forrest Gump, l’anti-heroi americà per casualitat, encarnat per l’actor Tom Hanks. Però és inevitable relacionar-los. A l’oscaritzada pel·lícula es deia que la vida és com obrir una caixa de bombons. La conseqüència indesitjada de voler fer actes d’aquesta mena per obtenir notorietat i presència als mitjans és l’atracció dels opinadors corrosius dels mitjans per fer-ne escarni. Cadascú les percep d’una forma (befa) o una altra (conya). Per sort, a aquestes mobilitzacions ja ningú les qualifica ni d’històriques ni de jugades mestra. Entre altres raons perquè el públic acompanyant és escàs, de militants irredempts (subsecció de càrrecs nomenats a dit) i amb presència per compromís d’alguns, com la del batlle Aloy.

El polític de Parets està afrontant la passejada per etapes amb un acompanyament esporàdic d’individus panxuts, calbs i de cabelleres grises. Ell vesteix calça curta, samarreta blava commemorativa (suposo que a la venda per a ls fidels) i barret per protegir la closca de les socarrimades pròpies del sol de juliol. Em sembla folklòric i inútil per a qualsevol intenció política, sigui la seva o la dels seus oponents. Serveix només per entretenir els convençuts i crear comparacions (fomentades a vegades per ells mateixos) amb fets històrics com la marxa de la sal de Gandhi, caricaturitzant el valor de la seva causa. I l’observació neutral, més enllà d’ironies sobre ventres voluminosos de persones poc entrenades, mostra una absència absoluta de jovent en les trobades independentistes. Tret d’en Joan Bonanit. Sense ells o només amb ell, no hi ha destí. Nomes caminen. Per la llibertat. Com la d’Ayuso per anar a fer una cervesa a una terrassa. No sé si aquesta és la meva, però una canya després d’una bona ruta a peu, si no és llibertat, és alliberament.