El TSJC ho ha dit molt clar: s’ha de separar la limitació de drets a què obliga la pandèmia dels problemes d’ordre públic que aquesta limitació provoca. D’acord, doncs no entrarem aquí a valorar si el tribunal exerceix o no d’epidemiòleg, i menys quan no és difícil trobar veus autoritzades que han parlat a favor o en contra de la mesura. Els recomano que busquin les argumentacions que van fer a Twitter dos professors de Dret: Josep Maria Aguirre Font, de la UdG, a favor de derogar-la i José Luis Martí, de la UPF, de mantenir-la. Tot i que els seus raonaments eren més complexos del que es pot resumir aquí –que per a això són professors de Dret!– un dels principals punts de desacord residia en la possibilitat d’articular mesures alternatives menys lesives per als drets fonamentals. El mateix debat s’ha vist reproduït a menor escala en converses públiques i privades, i generalment orbita entorn de la part sanitària de l’equació. Però els problemes de civisme que la pandèmia i –potser– el toc de queda han aguditzat són molt més antics. Relacionant-ho tot correm el risc, crec, de no encarar un tema minat que eviten esquerra i dreta. Per raons potser oposades ningú vol semblar autoritari quan es tracta de problemes de convivència ciutadana i dels problemes que genera l’actual model d’oci i turístic. Es proposen solucions mediades, o es diu que el ciutadà ha de ser tractat com un adult responsable (sense explicar què passa quan no es comporta com a tal), o es proposa reobrir bars i oci nocturn per pal·liar soroll i incivisme, malgrat que el problema és molt anterior a la pandèmia. L’espai públic és, per definició, un espai en conflicte, en què cada grup projecta els seus interessos i les seves necessitats. En el cas de la Barceloneta, del Born o de Gràcia aquest s’està convertint en propietat d’especuladors i festaires, que l’han conquerit mitjançant la llei del més fort, i que no tenen intenció de quedar-se en espais que consideren d’un sol ús.
