Els protocols per visites a pacients no covid són estrictes, en el sentit que, només permet l’entrada d’un mateix familiar (en el millor dels casos), tot i passant un cribratge tipus PCR o test antígens amb anterioritat. 

Si llegeixes la pàgina web de les entitats hospitalàries ho justifiquen pel bé dels malats i del personal i bla bla bla.... i jo em pregunto si realment els malalts necessiten per la seva recuperació estar aïllats del seu món familiar i afectiu i trencant la possibilitat de poder interactuar amb els seus. 

Hi ha mares o pares que no poden veure els seus fills durant el seu ingrés sigui d’un dia o tres mesos, fills que no poden sentir l’escalf dels seus pares només pel fet que poden agafar la forquilla per sopar. Futures mares que han de passar les revisions tota soles angoixades per una mala notícia i un llarg etcètera de situacions com persones hi ha en aquest món.

Hi ha casos que, malgrat ser persones dependents, reben la visita del mateix familiar només unes hores concretes. Si aquest familiar no pot venir ja no pot anar un altre ni que presentés tres pcr negatives... i qui veu si aquest malalt es queda al llit fins les 12 del migdia i no recullen ni la taula perquè esmorzi amb dignitat? Sabeu que aquestes petites tasques les fa l’acompanyant descarregant així de moltes feines als auxiliars d’infermeria?

Hi ha la dita «mens sana in corpore sano» o com ho penso jo: com pots sanar un cos si la seva ment no està bé? Un paracetamol o posar l’heparina o controlar el sucre ha de ser tant important com l’abraçada d’una filla, la companyia d’un germà i el somriure d’un amic.

No és criticar una institució en concret sinó és visualitzar i posar de manifest un problema que pateix tant l’ingressat com el familiar que ha d’estar a fora sense poder fer res. És donar visibilitat a moltes famílies que ho estan patint en silenci i que, potser molts diuen que és el que hi ha i que no es pot fer res... però no! S’equivoquen es pot fer molt! No és el que hi ha, és el que ens imposen per no pensar en solucions més bones però menys fàcils o més costoses.

Hem de fer canviar aquests protocols perquè amb ganes per part d’aquestes institucions hospitalàries hi ha moltes opcions perquè la part emocional dels ingressats sigui la millor possible que una vídeo trucada pot donar. 

Vull que es torni la dignitat, l’afecte i l’amor a totes aquelles persones, tant malalts com familiars, que s’ho mereixen pel fet que estan més vulnerables, perquè quan has d’estar a casa pendent d’una trucada cada minut del teu rellotge és una angoixa, perquè quan no estàs bé necessites el confort dels teus. La tristesa és un efecte col·lateral de la seva malaltia que no es contempla en les estadístiques.

I sí, soc una persona que no pot veure des de fa un mes al seu germà ingressat en una institució hospitalària degut a un ictus. Però no és un tema particular. És voler donar l’oportunitat que tothom pugui abraçar al seu familiar quan més ho necessita.