Cinquanta anys després

Abans d’ahir, la delegació igualadina d’Òmnium Cultural va lliurar els seus Premis Compromís Cultural relatius als anys 2020 i 2021, un reconeixement que l’entitat atorga des del 2004 a aquelles persones i col·lectius que s’hagin significat en la defensa de la llengua i la cultura catalana. L’acte va permetre també commemorar els cinquanta anys de la delegació anoienca, una de les primeres que va crear-se quan Òmnium reforçava la seva expansió.

Com és lògic, els parlaments no van poder evitar les similituds i les diferències entre 1970 i els nostre temps. El nexe, evidentment, continua essent el mateix que, tant ahir com avui, dona justificació a l’entitat, és a dir, el suport a la llengua i a la cultura pròpies. I la veritat és que no es constaten gaires motius per a l’optimisme. Fa cinquanta anys el problema era una dictadura agonitzant, que durant uns dècades interminables havia perseguit fins al genocidi els elements centrals de la identitat catalana. En aquell moment, poder organitzar uns cursos de llengua a plena llum va significar un pas importantíssim, però la delegació d’aquells inicis va fer també altres coses necessàries: organitzar cicles de teatre infantil en català, muntar conferències i recitals de cançó, concedir beques, promoure debats... Tot estava per fer, certament, però també tot començava a semblar possible, i per tant es van viure uns anys d’exaltació que van accelerar-se amb la mort del dictador i la progressiva implantació d’un règim democràtic. Crèiem, aleshores, que els nous temps havien de permetre normalitzar les coses i assegurar un futur molt més falaguer per a la nostra llengua i la nostra cultura.

Cinquanta anys després, el balanç és més aviat agredolç. La llengua és present a l’escola i als mitjans audiovisuals, encara que de manera irregular, i no hi ha obstacles legals per a l’activitat cultural. Però, encara que sigui d’una manera diferent, continuen existint uns poders estatals manifestament hostils envers la llengua catalana i, pel que fa a la continuïtat, s’encenen llums d’alarma per totes bandes, en part com a conseqüència de la mateixa composició sociològica del país i en part per les dinàmiques dels mercats, poc partidaris de les minories i de les diferències. Els obstacles potser són d’un altre ordre, però són tant o més amenaçadors que aleshores.

Molt recentment, una part molt important de la població ha dipositat la seva esperança en la consecució d’un estat propi, però deixant de banda la dificultat d’aconseguir aquest objectiu polític, és un fet que les dificultats per garantir la preservació de la nostra llengua i de la nostra cultura van molt més enllà.

El cas és que aquella entitat modesta i coratjosa de fa cinquanta anys ha esdevingut avui, també com a conseqüència del procés sobiranista i de la repressió implacable de l’estat, una plataforma d’una potència molt més gran, amb una capacitat notable de fer sentir la seva veu en la nostra vida quotidiana. Cada delegació d’Òmnium Cultural compta avui amb milers d’associats que desborden les previsions més optimistes d’aquells anys incipients. Hi ha hagut, doncs, una presa de consciència de la magnitud dels reptes que ens assetgen per totes bandes. Hem avançat molt, certament, però la causa catalana necessita avui, cinquanta anys després, un suport encara molt més gran.