En el concurs de ximpleries que contamina la informació sobre Xavier Novell n’hi ha una que mereix força punts: la que vincula la temàtica satànica d’una novel·la de la seva parella sentimental amb l’afirmació que el religiós s’hauria «disfressat de dimoni a la Patum de Berga». Disfressat de dimoni! Alça, Manela! Però les informacions aporten evidències, fotografies en què se’l veu en el procés de posar-se la disfressa diabòlica. Més ben dit: se’l veu en el procés de ser recobert de vidalba per intervenir en el salt de plens amb la corresponent màscara coronada per fuets, privilegi que s’atorga sovint a forasters destacats, com el titular de la diòcesi. Suposo que a Berga encara riuen. L’anècdota ens ha de fer reflexionar sobre la lleugeresa amb la qual escrivim del que no sabem i de la indefensió dels qui no coneixem prou bé les realitats llunyanes sobre les quals se’ns informa amb dèficit de rigor, que s’accentua quan un cas, com aquest, entra a tota velocitat en l’univers de la tafaneria malsana, desproveïda de frens deontològics, que caracteritza els programes televisius de suposada informació del cor i altres vísceres. No cal dir que els mateixos que graten en el femer per fer grans boles dictaminaran amb professionalitat que la culpa és del subjecte per negar-se a transparentar la privacitat de la seva nova etapa vital. Com a bisbe, el que deia i feia era rellevant; les seves manifestacions sobre sexualitat o política transcendien a causa de l’autoritat que el ramat atorga al seu pastor. Ara que ja no és bisbe, el que digui o faci perd quasi tota la importància, però si es pensava que penjant el bàcul i plegant la mitra el deixarien tranquil és que no coneix la voracitat bugadera de la societat humana. Al mateix temps, li pot anar a favor el caràcter efímer d’aquesta curiositat, que s’esgota ràpidament quan no se li dona carnassa nova; si la parella resisteix discretament amagada, aviat s’apagaran els focus que es concentren sobre la seva vida.
