Sens dubte que qui va ser fins fa ben poc bisbe de Solsona se’n vagi a viure amb una dona (en aquest cas psicòloga i escriptora) serà una de les notícies de l’any a casa nostra. Aquest senyor durant els anys que ha estat cap del bisbat solsoní s’ha posicionat de manera molt clara, taxativa i fins i tot vehement contra tot allò referit a la sexualitat. Des de les fortes crítiques a l’avortament i, per tant, cap a les dones que l’han practicat, com en contra del col·lectiu LGTBI. També cal dir que les seves crítiques malauradament no eren excepcionals, en el sentit que l’església, la sacrosanta institució, sempre ha tingut el costum de dir com els individus hem de viure en l’espai de la nostra privacitat. Aquesta, m’atreviria a dir, obsessió malaltissa moltes vegades ha contribuït de manera tràgica en la vida quotidiana de les persones. Recordem els anys 80 del segle passat quan apareix la SIDA, una autèntica xacra, pandèmia (sí, sí pandèmia, que ha deixat més de 35 milions de morts als món). La narració que es va construir al voltant de la malaltia fou terrible, ja que no es parlava d’un virus (com sí que es fa amb la covid), sinó que es relacionava amb la promiscuïtat, els «mals hàbits» sexuals (típics de persones desviades); per tant, era més resultat d’un càstig diví que no pas una malaltia més.
El cas que un bisbe o capellà pengi els hàbits per anar amb una dona no és pas el primer ni serà tampoc l’últim. Bé, de moment, el bisbe no els ha deixat, però pressuposo que serà el següent pas. Personalment, no tinc res en contra d’aquesta decisió i del fet que s’hagi enamorat, en aquest cas d’una dona, i no seré pas jo qui li digui el que hauria de fer o no. Perquè, de fet, enamorar-se o sentir atracció per una altra persona és una cosa tan i tan normal que l’estrany de tot plegat és que siguin ells (els capellans) i també elles (les monges) qui ho neguin de forma reiterada tancant els ulls davant d’una realitat innegable. Des que ha sortit la notícia el rumor s’ha escampat com la pólvora i sentirem milers de versions diferents, cadascuna d’elles més o menys versemblant, però em preocupa que, com gairebé sempre, quan succeeix quelcom que descol·loca la gent trobem l’explicació en la salut mental. Els terroristes són persones desequilibrades, els maltractadors no estan bé del cap i ara també i afegim a la llista aquest home de 52 anys que fins ara portava la sotana i a qui ara en trobarem pel Passeig amb bermudes i sandàlies. Enamorar-se, sentir atracció o desig no vol dir que no estiguem bé de la xaveta, ni tampoc pot ser l’argument per explicar el discurs ultra conservador i, en molts casos, sense cap base científica, que ha deixat anar sentències sobre moltes qüestions. Si és així, diria que aquesta etiqueta l’hem de posar a totes les persones que estan a l’Opus i a bona part de la població americana que creuen Déu n’hi do les bestieses. Però no, la salut mental és una cosa molt i molt seriosa, que afecta massa gent que prou estigmatitzada està perquè n’esbandim els problemes de manera tan fàcil i alegre
No sé per què és tan difícil d’assumir que el desig existeix, que l’afecte és una part vital en les relacions de les persones i que és, doncs, factible servir, ajudar la comunitat sense necessitat d’aplicar el celibat. De la dona de qui diu s’ha enamorat no en penso dir res perquè ella no és la notícia, no té cap importància qui és, on viu, com es diu, on treballa. Tal i com deia, ja fa més de mil anys, un historiador i teòleg anomenat Adam de Bremen «Si nó pots ser cast, almenys sigues prudent». Doncs, això, Novell: ja ho diuen que la prudència és la mare de la ciència.
