En aquest país els calaixos de les administracions públiques són plens d’estudis que no serveixen, ni serviran mai per res. Diners perduts. Molts diagnòstics, enquestes, propostes i frases buides. Ens pronostiquen què passarà d’aquí un, deu o trenta anys, però ningú no ha estat capaç de preveure unes setmanes abans de l’inici del curs que al voltant de 20.000 catalans que volien estudiar formació professional es quedarien apartats, a no ser que s’improvisés a darrera hora. Al final, amb el peu canviat, la Generalitat s’ha dedicat a tapar forats a partir de recursos propis de l’ensenyament públic, el concertat i d’enviar, als que s’han quedat sense plaça presencial, a l’Institut Obert de Catalunya, especialitzat en ensenyament a distància.

Curiós. L’any 2021 les grans corporacions privades saben què fan i què volen els joves. Els telèfons mòbils i altres eines digitals ens arriben a conèixer millor que nosaltres mateixos. La nostra administració pública, mentrestant, viu en el planeta de la burocràcia. L’excusa, com en tot, és la pandèmia. Volen que el virus serveixi per perdonar tots els pecats, tots els desgavells, tota la falta de previsió. Que els sectors de les noves tecnologies i de la salut són atractius per als nostres joves no és novetat des de fa anys. Que l’interès per aquests àmbits professionals –a tots els nivells educatius– aniria a l’alça per sobre de qualsevol previsió es va posar de manifest el mes de març de l’any passat, quan la pandèmia va irrompre a les nostres vides. Des d’aleshores, des del minut 0, més que mai, tothom va constatar que sense sanitaris i sense informàtics no anem enlloc. I això, lògicament, va despertar més interès per formar part d’aquests col·lectius professionals.

La descoordinació entre planificació educativa i realitat econòmica la visualitzem cada dia. Aquest agost a l’estat hi havia 3,3 milions d’aturats i a Catalunya gairebé 400.000. En paral·lel a aquestes xifres, que posen el pels de punta, comprovem que no hi ha forma de cobrir milers de llocs de treball per falta de persones mínimament qualificades. A banda dels sectors salut i TIC, hi ha força empreses que no creixen per falta d’un personal format. Gremis, patronals i empreses diuen que busquen i no troben paletes, fusters, llauners, electricistes i altres professionals per satisfer l’alta demanda en reformes de la llar, rehabilitació d’edificis o obra nova. Poca oferta formativa adequada per reduir atur i per fer més petites les cues de serveis socials. Només cal donar una ullada als portals de feina o a les oficines d’ocupació que, més enllà de la temporada d’estiu, fan falta cuiners i gent que conegui l’ofici de la restauració, que no sigui només transportista de plats o aficionats a fer d’alquimista als fogons. I així podríem continuar amb altres oficis on hi ha un divorci entre formació i feina.

La problemàtica de la formació professional és només un símptoma de com va el país. A Catalunya no podem badar. Se’ns escaparan els trens, els avions i qualsevol oportunitat si els que lideren es dediquen a barallar-se i són incapaços d’engrescar a una ciutadania cansada i avorrida. Liderar també vol dir manar i no tinc clar que algú ho faci.