Aquests dies tothom es pregunta per què el bisbe Novell ha renunciat a ser bisbe. Per a mi, en canvi, l’estrany és que encara quedin bisbes que no hi renunciïn. Entenc que algú senti la crida de Déu per dedicar-se en cos i ànima a pregar pels altres i predicar l’Evangeli, però em costa de creure que a hores d’ara hi hagi algú que se senti cridat a fer de pastor en cap al mig del desert, amb les ovelles campant al seu aire i un bàcul de fireta com a gos de tura. Ara mateix costaria de trobat set diferències entre un buròcrata i un bisbe. Un i altre supervisen, legislen, administren, amb la diferència que un ho fa en nom de l’Estat i l’altre del Pontificat. D’altra banda, un buròcrata tant pot dur corbata com vestir amb roba esportiva, mentre que el vestuari del bisbe, quan va de gala, sembla rellogat al magatzem de La Cubana. En el cas dels bisbes, el pes del càrrec es mesura en quilograms de roba. En els buròcrates, en quilos en metàl·lic. En el meu record llunyà, els bisbes presidien les grans festivitats religioses, sovint envoltats de jerarques civils i militars, i s’aplaudien mútuament. La meva galta encara conserva memòria de la bufetada ritual del dia de la confirmació. Una imposició de mans sense marca física, però sí metafísica. Tu li besaves l’anell i ell, a canvi, et ventava un calbot. I això que abans t’havies confessat i havies resat com a penitència els sis parenostres. No fas pas gaires anys que un dels bisbes nostrats va renyar un rector de poble perquè practicava la confessió i el perdó col·lectius. Algun lector podrà objectar que, parlant així dels bisbes i com a manresà, em rescabalo del greuge d’haver estat una ciutat mancada de prelat, a diferència de les ciutats veïnes de Vic i Solsona. Tanmateix, encara que sigui com a ex, diuen que ja tenim bisbe, i sense haver-lo demanat.
