El 19 de maig del 1907 als «Viveros de la Villa» es va fer un dinar de reconeixement del grup parlamentari dels carlins al Parlament espanyol. Arribaren trens de mig Espanya, l’Orfeó de Durango, que va interpretar l’himne basc Gernikako Arbora, era, encara, en temps del pretendent a rei pretendent dels carlins Carles VII. Va haver-hi parlaments de molts dels diputats assistents, per Berga la Solidaritat Catalana va presentar l’advocat carlí Mariano Bordas i Flaquer (Barcelona, 1879-1938). Segons la Viquipèdia, «Era fill de l’editor pontifici Jeroni Bordas. Era membre de Comunió Tradicionalista i fou un dels principals dirigents carlins de Barcelona amb Miquel Junyent i Rovira, així com vicepresident del Banc Català Hipotecari i secretari del consell d’administració del Banco Catalán i de la Federación Nacional Vitícola de Destilerías Cooperativas. El 1906 participà en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. A les eleccions generals espanyoles del 1907 fou elegit diputat dins les llistes de Solidaritat Catalana pel districte de Berga i fou tinent d’alcalde de Barcelona a les eleccions municipals del 1920. Col·laborava a El Correo Catalán i era membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Fou pare del religiós salesià Xavier Bordas i Piferrer, assassinat el 22 de juliol del 1936 i beatificat l’11 de març del 2001 per Joan Pau II»

Sempre m’ha impressionat molt el seu discurs en aquest acte de Madrid que diu: «Rudo y tosco como las montañas de mi distrito de Berga hubiese callado si a otra cosa no me obligaran los ruegos de los que se sientan en esa mesa, que son mis jefes. Pero levanto gustosísimo mi voz ante vosotros, no solamente porque aquí nos ha congregado esa comunidad hermos ... porque todos los carlistas... nos sentimos miembros de una misma familia que reconoce por madre, después de la Iglesia a la magnánima Patria española, y que reconoce por padre, después de Cristo y su Vicario en la tierra a Nuestro Augusto Jefe Don Carlos de Borbon... los carlistas de Cataluña y en nombre de mi catalanísimo distrito de Berga, enterrado entre montañas, casi sin vías de comunicación y que conserva el espíritu catalán en toda su integridad...». Va deixar ben alt el pavelló del seu districte, el que avui correspon més o menys amb la comarca del Berguedà. Els carlins, l’any 1907, feia només set anys que havien fet el darrer aixecament armat a la comarca amb el Nai de Vallcebre, José Grandia Soler (Vallcebre 1854- la Consolació 1926), l’octubre de l’any 1900.

Per la guerra civil de 1936-39 molts carlins berguedans foren membres del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, única unitat totalment catalana que va combatre amb el general Franco. Anys després, el 1971, els carlins participaren activament a la plataforma de lluita unitària catalana contra la dictadura militar, l’Assemblea de Catalunya. Un darrer record, personal del carlisme berguedà, fou quan el procurador berguedà Coromines, Carles Huc, va imposar a l’Ateneu Barcelonès la «Cruz de la Legitimidad proscrita», unes horetes abans d’aquesta imposició honorifica vam poder fer una bona xerradeta tots dos amb el pretendent carlí.