La conxorxa puigdemontista

Un avís: Aquest article s’ha escrit en clau irònica. Dit això, som-hi.

Els esdeveniments d’aquesta setmana a Sardenya responen als designis d’una poderosa conxorxa amb centre de gravetat a Madrid i extensos tentacles, que té Puigdemont com a objectiu. Però no és una conxorxa en contra de l’expresident, com opinen molts analistes catalans presoners de la ingenuïtat, sinó a favor seu. Contra la «deriva independentista», certament, però tot ajudant el llogater de Waterloo.

Sembla estrafolària aquesta teoria (com diria La Trinca), però s’imposa per l’observació freda de la realitat. Una anàlisi rigorosa ha d’admetre que els errors comesos pels aparells de l’Estat no poden ser fruit de la casualitat o de la simple imperícia de polítics, magistrats i funcionaris. Si fossin tan sapastres, la nau de l’Estat no navegaria. Només s’entenen si s’han comès expressament; aquesta és l’única explicació al fet que, per exemple, els advocats del Govern diguin a Brussel·les que les euroordres estan suspeses mentre el jutge Llarena les manté actives i introduïdes en el sistema europeu d’alertes automàtiques.

Madrid és molt gran –el doble que Barcelona–, però el Madrid que mana de veritat són uns pocs centenars de persones que es coneixen perfectament i es tracten contínuament. Fan i desfan aliances, s’ajuden i s’entrebanquen, i acorden conxorxes per allò que els uneix. Sabem que els uneix la voluntat d’anorrear l’independentisme, però curiosament han decidit regalar a Puigdemont una victòria darrere l’altra als tribunals de la resta d’Europa, sigui a Bèlgica, a Alemanya o ara a Itàlia.

Les raons d’aquest comportament són més fosques, però una interpretació possible seria que així es posen pals a les rodes del diàleg i s’anima una resposta insurreccional a Catalunya que, al seu torn, justificaria un nou 155 «però de veritat», i no com el de Rajoy, que va deixar intactes TV3 i els Mossos. Maricomplejines, li deia l’apòstol rabiüt.