Ja ho diuen els castellans, a palau tot va a poc a poc, i és evident que quan toquem diners públics calen circuits i controls que evitin, en la mesura del possible, corrupteles i tràfics d’influències. Però hi ha d’haver també un equilibri entre l’eina (el procediment) i la tasca (el servei), i quan cal dedicar més temps i diners a la gestió que a la finalitat prevista, si costa més el suc que les olives, no anem bé. I això, em temo, passa sovint. Que el monstre (la burocràcia) s’hagi fet tant gran és culpa una mica de tots plegats, que hem posat el focus en determinades males pràctiques i hem abonat un sistema de garanties i transparència tant exhaustiu que va en detriment, massa vegades, de l’eficiència i l’interès públic.

La complexitat i lentitud dels nostres procediments administratius, sobretot els que requereixen contractació externa, expliquen en bona part fenòmens i decisions tant diversos com que les inversions previstes (en infraestructures ferroviàries, per exemple) després no s’executin, que moltes empreses i entitats amb projectes collonuts renunciïn a accedir a una línia d’ajuts perquè la tramitació és tan ferragosa que els diners no compensen l’esforç de gestió, que contractes que haurien de ser majors (més de 15.000 euros) es converteixen en menors o es trossegen per estalviar temps i papers, que milers de funcionaris i sous públics es dediquin a fer girar la roda en lloc de a serveis finalistes, que jutges, secretaris i interventors es creguin els reis del mambo perquè, efectivament, tenen més poder que alcaldes i directors generals, que treballadors públics estressats i malhumorats dediquin hores i hores de la seva vida a unes oposicions memorístiques d’utilitat més que discutible, que diners i projectes es quedin al calaix perquè es funciona per rígids anys naturals i l’1 de gener tota l’engranatge ha de començar de nou o que es facin rebaixes lineals de matrícules universitàries (que beneficien igual a rics que a pobres) perquè fer-ho per renda i circumstàncies requeriria multiplicar exponencialment la paperassa. Ara mateix, els fons europeus (els Next Generation) aniran a parar a unes poques grans corporacions, entre altres raons perquè són les úniques que disposen d’aparells administratius i jurídics prou potents com per fer front al procediment exigit. Alhora, per ajudar a la indústria cultural (i de pas apropar-se als nous votants...) s’ha optat per regalar un taló a cada jove que faci 18 anys perquè vagi a veure blockbusters o l’últim grup de moda, sense concursos públics, ni sol·licituds, ni expedients, ni memòries, ni formularis de cap mena.

I és que moltes de les decisions que omplen la secció d’actualitat dels diaris tenen més d’estratègia per esquivar la burocràcia que de veritable intenció política. Ja ho deia el savi: No atribueixis a la política el què puguis atribuir al procediment administratiu.