A qui més qui menys del professorat que es dedica a l’ensenyament secundari li ha tocat fer vigilància a l’anomenada aula d’expulsats. Un espai reduït, sovint massa reduït, on van a parar tots aquells alumnes que molesten sistemàticament i obstaculitzen la convivència a classe. És habitual que, en descàrrec seu, aquests enredaires proclamin la seva innocència, mentre que en la seva nova destinació continuen provocant esvalots de més o menys intensitat, indiferents als avisos, renys i reflexions dels seus educadors. Saben que d’aquí ja no els pot foragitar ningú, perquè el dret a l’escolarització els empara i el nou professor no pot fer res més que evitar que s’inflin els morros, ratllin les parets o orinin per la finestra. Hi ha centres que, de l’aula d’expulsats, en diuen aula zero o racó d’estudi, dos eufemismes ben irònics per no dir-ne polvorí en risc d’explosió. L’expressió desencaixada d’un professor després de fer guàrdia a la gàbia és calcada a la d’un mosso després d’una nit de botellots i disturbis. Ara com ara, però, no existeix cap altra alternativa a un sistema que, com a mínim, garanteix una certa pau a les aules i al carrer, almenys en hores de classe. Tanmateix, hi ha un centre a punt d’aconseguir la compatibilitat entre el benestar grupal i la supressió de l’aula d’expulsats, considerada com a desfasada, poc pedagògica i gens efectiva. En preguntar al meu informador com han aconseguit quadrar el cercle, m’ha expressat amb tota naturalitat que no cal ser cap setciències per llucar que la solució òptima consisteix a reenviar aquests alumnes a altres instituts de la ciutat o la comarca. Davant la meva sorpresa, m’aclareix que aquesta mesura, introduïda ja en la gestió política, és coneguda com a doctrina Colau.
