Si el Collbaix fos un volcà

Ahir vaig somiar que el Collbaix, aquest turó que s’eleva uns dos-cents metres a ponent de Manresa, entrava en erupció. I ho feia a plena llum del dia i davant la incredulitat i la indiferència de la gent, malgrat que la muntanya rugia com una traca valenciana i escopia foc i torrentades de lava. Amb tot, ningú semblava parar-hi gaire atenció i tothom hi deia la seva: Abans la lava no arribi fins aquí. Tu rai!, que vius a la Parada. Primer caldrà veure cap on tomba. No serà tant! Per no res alcem el crit al cel. Sí que costa respirar, però aquesta ciutat ja és irrespirable de fa temps. Que molt serà que els bombers no arribin a temps! No dic que no ens hàgim de preocupar, però la meva sessió de fitness no me la perdo per res del món. Encara sort que la mascareta ja la portem posada. Mentre funcionin els semàfors, tranquils. Quan després una boira fumosa va tapar el sol i va començar a escampar una pols negra i densa pels carrers i els balcons, algunes botigues van aprofitar l’ocasió per emplenar els aparadors d’escombres i aspiradores. Hi havia qui s’enfilava al terrat o a la teulada per contemplar millor la panoràmica. Captius d’un espectacle tan insòlit com meravellós, els hipnòtics ciutadans feien com qui sent ploure a la crida desesperada de les autoritats perquè abandonessin la ciutat en previsió del que estava a punt d’esdevenir-se. I ara, correm-hi tots! N’hi ha que s’ofeguen en un vas d’aigua. En la selfie per sempre inèdita del selfista, s’hi veia la cara resplendent d’un ciutadà cofoi, a punt de ser engolit per una immensa onada de lava com un pollastre a l’ast arrossegat per un riu d’oli bullent. En despertar-me, vaig córrer a comprar-me una aspiradora, no fos cas que em quedés sense.