D’ençà de la seva invenció, el 1994, els codis QR –aquests quadrats de punts i ratlletes farcits d’informació i de lectura ràpida, si tens el mòbil a mà– s’han estès per arreu i cada vegada es fan presents en més àmbits. Últimament, i arran de la pandèmia, els trobem sobretot als restaurants, però els seus usos i aplicacions són múltiples: a l’ensenyament, en el món del turisme, per accedir als espectacles, en el control i seguiment de la medicació en la gent gran, en la identificació dels animals de companyia... I ara també s’han introduït en els cementiris japonesos, com a àlbum de records dels avantpassats. A la làpida, a tocar del nom, per un preu mòdic t’hi plantifiquen un codi QR que transporta el visitant a quan el difunt era viu, i menys conversar-hi, pots veure’l ben nuet, just després del néixer; guarnit de samurai amb el casc i la llança; festejant sota un reng de cirerers florits o contemplant la lluna de tardor amb un got de sake en una mà i un grapat de castanyes en l’altra. Pots veure’l en foto o en moviment, cantant, rient o fins i tot badallant d’avorriment. Hi ha qui fins i tot deixa enregistrat un missatge pòstum perquè quan activis el QR et digui allò de «perdoni que no m’aixequi», et reciti aquell epitafi tan antic com simpàtic: «Jo era el que tu ets i tu seràs el que jo soc», i s’acomiadi amb un «torna quan vulguis». Ja és estrany que aquesta novetat no figuri encara en el catàleg de serveis de les funeràries catalanes. Entretant, qui vulgui saber qui s’amaga darrere les inicials AR que figuren en el nínxol del taüt buit de Pell de serp, l’última novel·la de Llorenç Capdevila, s’haurà de deixar atrapar per la teranyina d’una lectura intrigant, on no hi valen ni els mòbils ni les respostes ràpides de les Quick Response.
