En la presentació del Gran Recapte d’Aliments a les comarques del Bages, Berguedà i Anoia, el delegat de les dues últimes, Albert Cartoixà, en acabar la roda de premsa, se’m va acostar i em va donar un tros de paper escrit en ordinador amb la petició, si era factible, d’incloure el que hi deia a la informació que sortiria al diari. Finalment, no va ser possible per temes d’espai, i aquell paper va quedar desat a la llibreta. Abans-d’ahir, que va començar un dels actes solidaris més importants dels que es porten a terme durant l’any a Catalunya, el paper va treure el nas entre les pàgines i, finalment, la petició de l’amic Cartoixà serà escoltada. El tros de foli no revela cap secret ni dona cap dada sorprenent. Només recull algunes vivències d’edicions passades del gran recapte que per a ell simbolitzen el que vol ser la iniciativa, més enllà que els que poden donin diners per comprar aliments per als que en van mancats.
Hi explica que quan es col·laborava amb espècies –a causa de la pandèmia l’ajuda és amb diners directament– un jove de quinze anys «alt com un Sant Pau, d’aquests que mengen com una llima, va entrar a corre-cuita al súper a comprar un paquet de galetes» i que, «quan va veure els voluntaris amb l’armilla blava, va quedar parat, va tornar enrere, va comprar un altre paquet de galetes i ens el va donar». Que una senyora molt gran a qui, «segons ens van dir les dependentes del súper, no li sobraven gens els diners, es va gastar 13 euros en aliments per al gran recapte», i que «un senyor va demanar a una voluntària si el podia acompanyar amb el carro del súper. Li va dir que l’anés omplint amb tot el que fes falta i, quan el va tenir ple, van passar per caixa, va pagar tots els aliments i va marxar sense comprar res per a ell». També hi explica vivències relacionades amb els voluntaris, com que, «sense saber-ho, a un regidor d’un municipi el vam enviar a fer de voluntari a un altre municipi i ell va acceptar la nostra petició sense obrir boca. Es va treure la gorra de regidor i es va posar la de voluntari». I que «vam anar a manllevar una furgoneta a una empresa i ens vam emportar la furgoneta i dos voluntaris, que eren els amos de l’empresa». Hi ha qui quan arriba Nadal s’emociona amb segons quins anuncis, gaudeix revisitant algunes pel·lícules i no es cansa d’escoltar unes cançons determinades. Jo dic que no cal esperar tants dies. El gran recapte i la gent que el fa possible davant i darrere dels taulells i en l’àmbit organitzatiu protagonitzen cada any una pel·lícula digna de Frank Capra. A tots plegats, l’enhorabona.
