El sentiment de presa de pèl és tan evident com enervant. Si la directiva europea no permet imposar quotes de català a Netflix, HBO o Disney+ perquè tenen la seu en altres països, què diantre van estar negociant ERC i el Govern espanyol? I si ho permet, per què ho neguen?
Si el Govern no li ho va explicar a ERC abans de signar l’acord, la mala fe és antològica i mereix un correctiu espectacular. I si ERC n’estava informada, llavors Gabriel Rufián i els seus caps han de donar moltes explicacions.
La qüestió ja no és si les quotes salvaran la llengua o si les plataformes trobaran la manera d’esquivar-les. Tampoc no és la proporcionalitat entre els favors intercanviats (quotes per pressupostos). La qüestió és l’engany. No s’ha d’anar pel món enganyant la gent, però si en política és la norma (que no hauria de ser-ho), almenys cal exigir que no se’n presumeixi.
L’engany amb fatxenderia humilia la víctima, la humiliació genera ressentiment, i del ressentiment en neixen les revolucions. Ho diu la Història.
L’Estat no tindrà veritable pau a Catalunya mentre persisteixi en el camí de l’ofensa i la humiliació. No resoldrà el problema amagant-se rere l’argument que l’independentisme és incorregible. I encara menys escopint sobre la mà del diàleg quan se li ofereix. Una part (massa gran) del PSOE no té altre patriotisme que el de l’aparell de l’Estat, i es troba a faltar una reacció més contundent del soci de coalició. De què serveix el paper destacat dels comuns –Jaume Asens, president del grup parlamentari– dins d’Unides Podem?
Pensar que amb Pablo Casado encara seria pitjor no és cap consol, al contrari: genera el sentiment de ser víctimes d’un xantatge.
Ahir hi havia contactes d’alt nivell per desfer l’embolic. En aquesta aposta Esquerra s’hi juga la credibilitat i mantenir l’aspiració a l’hegemonia dins el sobiranisme. Només li serveix la fermesa. Qualsevol altra opció l’allunyarà del batec dels seus propis electors.
