Fets que porten cua

El dissabte 25 de novembre del 1905, negra nit, tres-cents oficials de la guarnició de Barcelona van entrar, a cops de destral, al taller i a la redacció de la revista satírica Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya. Van cremar llibres i van fer malbé tot el que van poder, colpejar els que van intentar impedir-ho.

Els oficials, ofesos per una vinyeta que va publicar el Cu-Cut! que els ridiculitzava, s’havien acostumat a manifestar el seu descontentament contra la llibertat d’expressió d’aquesta manera. El 1895, cinquanta militars havien assaltat la seu del diari madrileny El Resumen, el 1897 li va tocar el rebre a El Globo, i els atacs violents contra la premsa van continuar el 1900 contra El Progreso de Xàtiva, El Telégrafo de Las Palmas, i El Correo de Guipúscoa, que s’havien atrevit a comentar sobre la pèrdua de Cuba amb paraules una mica crítiques.

Cap dels membres d’aquests escamots va ser jutjat. El ministre de Defensa els defensava des de la tribuna del Parlament. Reclamaven respecte i actuaven sense respecte. Una petita mostra d’una llarga llista d’episodis que, de manera recurrent i encadenada, espigola la història d’Espanya al llarg del segle XX.

Tot això m’ha vingut al cap arran del fet que, en els últims dies, hem vist a les televisions i a les xarxes socials, hem escoltat a la ràdio i hem llegit a la premsa escrita que, primer els caps dels cossos policials i després els sindicats policials, han reivindicat el «respecte» i la «dignitat» que consideren que no reben.

Una reivindicació que crec innecessària perquè es tracta del mateix respecte i de la mateixa dignitat que la ciutadania ha de tenir per a tots i cadascun dels col·lectius professionals que treballen en el sector públic, que, com els cossos de seguretat, no ho tenen gens fàcil: tot l’ampli ventall de persones que treballen en el sector sanitari, els professionals de l’ensenyament, els dels serveis de neteja dels espais i dels edificis públics, els que treballen en les diferents branques del serveis socials... que reivindiquen el que els col·lectius professionals han de reivindicar: reconeixements de drets laborals, millores salarials, contractes justos, professionalització, conciliació horària... Els sanitaris, per exemple, ens recorden sovint que no necessiten aplaudiments durant quinze dies de confinament per la pandèmia, sinó fer realitat les seves reivindicacions professionals.

Algunes de les manifestacions d’alguns dels sindicats dels cossos de seguretat han anat més lluny quan s’han manifestat a Madrid en contra de la derogació de la llei mordassa que prepara el Govern de l’Estat. Consideren que la derogació farà més difícil la seva tasca, especialment la dels antiavalots, diana de la majoria de les polèmiques i de les queixes.

Els vam veure manifestar-se acompanyats pels màxims representants dels partits de dretes i d’extrema dreta. Amigablement acompanyats, compartint ideologies, interessos, perspectives de futur, sense amagar-se de res, aprofitant la força dels mitjans de comunicació, sense vergonya.

Quina por.