La realitat és que això de la pandèmia no s’acaba, és cíclica, estem una temporadeta (petita, curta) que sembla que la cosa està una mica controlada i la gent ja s’engresca i, de cop i volta, el número de contagis es multipliquen, n’apareix un nou tipus (jo ja he perdut el compte de quants n’hem tingut). Tot plegat un autèntic pal, del qual n’hem d’extreure conclusions individuals i col·lectives que ens permetin viure tot rebaixant els nivells d’angoixa i paranoia que s’estan estenent per tot arreu. A pocs dies per Nadal, Sant Esteve i Cap d’Any ja se’ns han anunciat noves «retallades relacionals» que afecten no només a sectors econòmics que ja fa temps que es troben, de manera figurada, també a l’UCI, sinó a tothom en general. També a les famílies que havien pensat que aquest Nadal sí ens podríem asseure a taula les generacions completes, però si ets més de 10 no es pot (bé, millor dit, recomanen que no, perquè a dia d’avui, si més no que jo sàpiga, encara no tenim una càmera dins les cases que controli qui i quants som i què i com ho fem). En definitiva, tothom està esgotat d’aquesta pandèmia: el personal sanitari (i aquí s’ha d’incloure tothom, des de la primària, hospitals, personal sanitari i el no sanitari que és el que atén el telèfon, el que trobem a l’entrada del CAP o al taulell d’admissions de l’hospital). A tot l’àmbit educatiu, que gestiona diàriament les bombolles i els contagis, les mascaretes, com jugar al pati, com seure al menjador. A les persones que treballen als comerços i viuen atemorits davant les riuades humanes que hi entren a comprar de manera compulsiva. Els que treballen i diàriament han de pujar a autobusos, metros i trens atapeïts com sardinetes. I tants i tants d’altres, perquè aquesta pandèmia ens afecta a tothom i, malauradament, ja fa temps que és quelcom més que una crisi sanitària (que també), però no és només això.
Aquesta pandèmia ha vingut per quedar-se, vull dir que en algun moment, no sé quan, es convertirà en quelcom diguem crònic com la grip, que serà virulent i que afectarà alguns col·lectius d’una manera més contundent que d’altres. Però mentre aquesta nova realitat no s’estabilitzi hem d’assumir algunes coses tots plegats per tal que tant la nostra salut mental i física no es torni més fràgil. En primer lloc, que a banda de la covid existeixen d’altres malalties, com ara un trist constipat; veure, per tant, algú que té tos o es moca no ens hauria de posar histèrics, però sí ens hauria de fer actuar amb precaució. Haurem de mantenir les nostres petites bombolles amb aquells amics més propers i adaptar-nos a les normes. Si ens diuen que fins a 10 sí, doncs quedem 10 o menys, però quedem, no renunciem a relacionar-nos i quedar-nos tancats, perquè no estem arribant a cap final de res sinó a un nou cicle i després en vindran més. Perquè mentre aquí anem per la tercera dosi a molts i molts països del món no saben encara què és fer la primera i potser aquesta hauria de ser la prioritat dels països rics. Potser per això cal estudiar nacionalitzar les patents, perquè no s’hi val a fer negoci amb tot, ens hi juguem massa. Però és més fàcil prohibir, prohibir a la ciutadania que no pas plantar cara a grans corporacions que fan l’agost amb vacunes, paquests d’antígens i ves a saber què més. No sé què farem encara aquestes festes, però el que sí que sé és que a casa meva de petons i abraçades no en faltaran i que un somriure cada matí i cada vespre hi serà, perquè això no m’ho trauran.
