Estem en la sisena onada de la pandèmia. S’especula que una quarta part de la població ja ha estat contagiada i, en aquests moments, el virus corre per tot arreu. Malgrat aquesta situació extrema, les mesures restrictives s’han començat a relaxar. Han disminuït les condicions i les durades de les quarantenes i no es renovarà el toc de queda.

El manteniment d’algunes restriccions com el tancament de l’oci nocturn, la disminució dels aforaments, l’obligatorietat de dur mascareta són molestes, però no eliminen la llibertat personal, sols la limiten, i tenen sentit amb l’objectiu del bé comú, d’evitar un col·lapse sanitari, econòmic i social. Tanmateix, una cosa és limitar els drets fonamentals i l’altra anul·lar-los, com està passant actualment a les residències.

Recordem que a la primera onada de la covid els residents no van ser derivats a hospitals, van sofrir aïllament, reclosos a la seva habitació i sense rebre visites, i patiren una gran mortalitat, sovint en solitud. Llavors Amnistia internacional dictaminà que se’ls hi havia conculcat el dret a la salut, a la vida, a la no discriminació per l’edat (edatisme), a la vida privada i familiar i a tenir una mort digna.

A hores d’ara, mentre la mainada pot anar a l’escola, els joves poden tenir certa vida social, la gent pot estar a bars i restaurants, anar al cinema..., les persones que viuen a les residències on hi ha positius (un 60% el 12/1) encara pateixen aïllaments, fan llargues quarantenes, que poden encadenar-se durant molt temps, pateixen solitud, sense poder rebre visites dels familiars, amb el greu perjudici psicològic que produeix en aquestes persones, algunes de les quals ni poden entendre perquè no les van a veure.

Ha costat molt que els mitjans de comunicació es fessin ressò de les mobilitzacions dels familiars davant aquest maltractament institucional, que els impossibilita visitar els residents. Consideren que el vector de contagi no són ells, sinó els treballadors, i denuncien que hi ha llocs on no s’estan complint els protocols de sectorització, per culpa de la manca de personal que, a més, treballa en condicions precàries.

Aquestes mesures tan restrictives, però, no han aconseguit blindar-les de l’entrada del virus, ja que, per exemple, en un 64% de les residències de la Catalunya Central hi ha positius. L’objectiu real de les restriccions és «curar-se en salut», tant per part de l’administració com de les empreses que exploten les residències, davant de la por a una repetició de la mortaldat produïda en la primera onada, tot i que actualment la vacunació és molt elevada i efectiva.

Quan ja s’està començant a parlar de «gripalització» de la pandèmia, assumint que s’haurà de conviure amb aquest coronavirus sense gaires restriccions, encara té menys sentit «protegir» als residents de morir per la covid amb aquests protocols deshumanitzats, conculcant-los els drets fonamentals i condemnant-los a «morir de pena». Aquesta expressió també va ser utilitzada per la consellera Violant Cervera dilluns a TV3, parlant de la necessitat d’una flexibilització de les mesures, que esperem que el Departament de Salut faci aviat.