Ja hi som, ahir es va inaugurar oficialment el projecte «Manresa 2022», el que durant els darrers anys ha estat tema de reivindicació, esperances, especulacions, il·lusions i, sobretot, aposta de futur per situar la capital del Bages en el centre d’una espiritualitat que va crear el personatge més universal que ha viscut en aquesta ciutat al llarg de tota la seva història.
L’efemèride ha començat forta, al voltant d’un solemne acte institucional i un gran espectacle de cultura popular; a la mateixa plaça que tantes vegades va trepitjar el sant ara fa cinc-cents anys, s’hi va aplegar tot el ferro de la política catalana. Poca broma, Iñigo López de Oñaz i Loiola ha estat capaç de reunir les màximes representacions dels grups polítics que darrerament acostumen a tirar-se els plats pel cap, o que es traurien els ulls entre ells per un bocí de poder autonomista, sota el mateix cel manresà. No és comparable a la promulgació de les Bases de Manresa, però deu ser el que més s’hi acosta des d’aquelles èpoques, encara que ja se sap que això de la política té molt de terrenal i personal, i ben poc d’espiritual.
Tampoc cal que ens emocionem per una obertura operística, perquè entre això d’ahir i l’apoteosi final que de ben segur serà una traca espectacular, el que queda al mig és una celebració amb més d’un centenar d’actes de debat, reflexió i cultura que ompliran la ciutat d’espiritualitat i espectacles que van des de la dedicatòria d’una Innocentada a concerts de primera fila; tot plegat tenim al sac i ben lligat un interessant programa, que, per l’alt contingut d’estrelles de la música, ben bé podria haver estat batejat amb el nom d’Ignatius Sound.
Però no ens enganyem, d’això als ocells que s’havien fet volar, l’ambició manresana s’ha vestit amb el sac de l’austeritat que va exhibir l’homenatjat; el que volia ser una oportunitat de referència i projecció manresana internacional té la pinta de quedar-se en un festival comarcal. Tirarem la ciutat per la finestra i durant el mateix període que sant Ignasi va passar a Manresa, un any, veurem actuar als nostres escenaris personatges que aixequen devocions; no sé si tantes com les que inspira el sant, però, en tot cas, molt menys perdurables al pas del temps. L’espectacle està servit i beneït, la diferència entre l’any que el de Loiola va passar a Manresa i el que passarem nosaltres celebrant-ho és que el seu va tenir un trajecte silenciós i el llegat cada vegada ha anat fent més soroll; mentre que el nostre farà més xivarri, però quan hagi passat caurà en el silenci de l’oblit. No hem pensat en gran, l’any ens ha agafat sense tenir al sac ni ben lligat, cap projecte ambiciós que sigui digne de ser recordat. Resumint, pinta que hem deixat passar una bona oportunitat.
