Divendres passat al vespres estàvem a la cuina fent el sopar i endreçant la cuina. Res de l’altre món, buidant el rentaplats i pensant què podíem fer que fos ràpid, bo, diferent... Quantes vegades recordo la frase que sentia dir a la meva mare quan era petita: no sé per què cada dia cal menjar tants àpats. Pensava que era una exagerada, que no n’hi havia per tant, però quantes vegades des de que em vaig independitzar ho he recordat. No estava, doncs, amb pensaments gaire transcendentals, ni em sentia especialment de cap manera. De fet, podria dir que funcionava d’esma. Amb situacions així m’agrada tenir la ràdio engegada, que jo en sóc molt, de ràdio, sobretot a la cuina. No sé, deurien ser cap a les deu i a la SER parlava un home.
Tenia una veu dolça, que transmetia una sinceritat i a la vegada una cruesa que em van descol·locar. No sabia si estava escoltant algú que llegia un breu relat de terror, o bé que hi havia hagut alguna interferència i estava escoltant una conversa (potser seria millor dir-ne monòleg) d’algú que s’estava confessant, buidant el pap fins a les entranyes. Però de cop i volta es va sentir la veu del periodista que va fer una intervenció breu, sense cap altre pretensió que la de, precisament, continuar quedant en l’anonimat, en silenci perquè el protagonista no era ell, ni la seva emissora, ni res. El protagonista era i és un home de 54 anys que explicava com quan tenia 7 anys va començar a ser víctima d’una relació d’abusos, agressions i violacions. Sí, sí, heu llegit bé: el nano tenia set anys quan aquest infern va començar i no li va fer una persona desconeguda un dia tornant cap a casa. Ni era cap malson o fantasies angoixants que li poguessin passar pel cap, no, era el seu estimat professor. Una persona que ell admirava i també els seus pares i, per més inri, religiós, en aquest cas un germà de La Salle, però hagués pogut ser dels maristes o de qualsevol altre.
Després d’escoltar-lo no calia afegir ni treure’n res de res. Malauradament, no puc pas dir que fos la primera vegada que escoltava un testimoni semblant, perquè aquest és un tema que en els darrers temps apareix sovint als mitjans de comunicació. Però mai, mai, havia sentit un testimoni tan directa i contundent i no només per la cruesa dels fets, que també, sinó perquè després de tants anys mostrava ferides que no han cicatritzat i, segurament, no ho faran mai. Ens explicava que no acaba de confiar mai del tot en ningú i que només confiava plenament en la seva mare (ja és morta) i en les seves germanes. En la resta del món no pot, no acaba de poder-ho fer. Les seves relacions afectives, sexuals no han estat mai del tot plenes. Una vida en part de merda gràcies a un religiós que no en tenia prou en exercir de pederasta sinó que a més a més, quan acabava, tenia la crueltat de mirar aquell nen i dir-li que era culpa seva, que era ell que li feia fer coses que no volia. Un abusador de totes totes, però que amb la llei que tenim no podrà ser jutjat perquè, ai las!, els fets ja han prescrit. El discurset que hem sentit ja en massa casos. No entenc aquest criteri, oimés d’un tipus de delicte que sabem que aquestes persones ( a no ser que decideixin fer teràpia i no sempre amb èxit) no deixen mai de ser el que són. Així, doncs, no té explicació de cap tipus. Aquest germà, de qui no tenim el nom (això de la protecció de dades!), no sé si obtindrà mai el perdó de Déu, però el terrenal no només no el pot tenir sinó que cal que rebi el càstig. Perquè en aquest cas, com en tants d’altres, quan la mare ho va saber, va anar a l’escola a explicar-ho i, com sempre passa, se la va exhortar a no dir res, que allò necessitava discreció. Quina barra, aquest home va continuar fent el que havia fet durant anys i panys, però ja se sap que l’església com a institució en sap molt de predicar i dir-nos a tothom (vulguem o no sentir-los) què està bé i què no, però quan han de donar exemple... La víctima sí que té nom. Es diu Alejandro Palomas.
