Més enllà de l’esperpent del vot desmanegat, el tràmit parlamentari de la reforma laboral ens ha permès veure com quasi tots els grups justificaven les posicions pròpies amb l’argument d’evitar la coincidència indesitjable. L’expressió màxima va ser la dels diputats d’UPN, que van desobeir la direcció del seu partit per tal de no facilitar les coses a un govern investit amb el suport del dimoni Bildu. Ciutadans, per exemple, va presumir de votar el contrari d’Esquerra, i també a la viceversa: Rufián va desqualificar les mesures a debat destacant el fet que Arrimadas hi estava a favor. Quasi no es vota a favor d’una proposta perquè s’hi estigui d’acord, sinó perquè s’està en contra dels que hi estan en contra, o es vota en contra per anar en contra del que voten a favor, encara que això ens faci coincidir amb el que voten altres dels que també estem en contra. I tot plegat ens porta a absurds com el de l’acudit amb el que passo a castigar-los. Diu que una persona molt democràtica, liberal i progressista veu un odiós feixista que es menja un enorme entrecot, i per reacció es fa vegetariana. Però al cap d’un temps algú li explica la teoria que Hitler també era vegetarià, i la nostra protagonista, desconcertada, no té altre remei que deixar-se morir de gana. Per evitar un final tan desagradable, i per recuperar una mica la maltractada imatge de l’activitat parlamentària, seria desitjable que els diputats no tornessin a utilitzar mai més la desqualificació per coincidència i argumentessin els seus vots exposant únicament les bondats de la proposició a debat, si hi estan a favor, o les seves mancances i perversions, si han decidit posicionar-se en contra. És veritat que fer-ho d’aquesta manera requereix un esforç mental superior al de la fàcil desqualificació mandrosa, però a la llarga el sistema parlamentari, i per tant ells mateixos com a actors principals, hi sortirien guanyant. I els ciutadans no passaríem tanta vergonya.
