Sé que no és la millor manera d’aprendre història, tot i que sí una garantia de diversió. I a més, almenys en el meu cas, va obrir de bat a bat una finestra per aficionar-me a la lectura. O sigui que mai podré agrair prou tot el que em va regalar l’últim llogarret gal que resistia l’invasor. Les aventures d’Astèrix a Còrsega, Hispània, Bretanya, Helvècia –una terra plana en el record d’Obèlix, abatut per una mona monumental–, el seu viatge a Egipte per admirar el nas de Cleopatra, la seva participació en els Jocs Olímpics, la seva experiència com a gladiador o com a legionari... formen un univers on es comprova que els tòpics, efectivament, sempre contenen un pòsit de veritat. I no hi ha veritat més tòpica i lamentable que l’existència de persones tòxiques, capaces d’emmetzinar l’ambient allà per on passen. Per això un dels llibres d’Astèrix es titula La zitzània i el protagonista és un personatge detestable que respon al nom de Perfectus Detritus; el rastre de color verd –¿verd... casualitat o premonició?– que assenyala la seva presència es revela capaç d’emprenyar els gals, els romans, els pirates i qualsevol que es creui en el seu camí. El més preocupant és quan aquest mateix rastre sembla estendre’s per tots els racons de la vida real fins adquirir traces d’epidèmia. Avui ens trobem així. I un dels últims i més surrealistes capítols és la bronca d’Eurovisió, amb denúncies de tupinada, assetjament tuitaire a la guanyadora, amenaces al jurat, preguntes en el Congrés, pronunciaments sindicals i teories enfrontades sobre la reivindicació o la satanització de les tetes. Tots hi tenim el cor, i a mi, personalment, no em sembla que la lletra de Slomo sigui la bandera més adequada per representar una televisió pública que també paguem tots. Però aquí em quedo, no cremaré contenidors per això; se suposa que parlem de música i d’un festival, no de les taules de la llei. Però s’ha vist que no: si s’ha de triar vent, que sigui huracà. Quanta raó té Astèrix! «Estan bojos, aquests romans...»
