Reconèixer els errors, demanar disculpes i pagar el que es deu seria la millor mostra de predicar amb l’exemple per part d’aquells que lideren, governen, sentencien o pretenen ser referents socials. Dictar normes de comportament, lleis, límits morals, el que està permès i el que no només ho fan els elegits, els qui ostenten poder per delegació (humana o divina), per encàrrec o, fins i tot, per usurpació. Convèncer, guanyar voluntats, arrossegar gent incondicional, fidelitzar seguidors, votants o plantilles de treballadors exigeix transparència, honestedat, compromís, rectitud en les actuacions. Exemplaritat, vaja. Ningú que exerceixi un càrrec públic o lideratge se n’escapa, d’haver de predicar amb l’exemple, doncs. Una altra cosa és el compliment d’aquesta norma que, vist per on passem, explica per què som on som: enfonsats en la misèria de la credibilitat, impotents davant la mentida oficialitzada.

La setmana passada ens escandalitzàvem amb l’espectacle de polítics ineptes i mentiders, o de les renúncies vergonyants dels qui ens havien de salvar de tots els mals. Aquesta setmana hem d’afegir-hi, entre d’altres, la constatació que la política aixopluga personatges com Albert Rivera (pel que sembla, un gandul que la dreta espanyolíssima va considerar líder carismàtic), religiosos pederastes protegits fins a la prescripció dels seus delictes, policies que justegen en educació primària, i monarques impunes perquè són irresponsables dels seus actes. Vet ací la faràndula que ens ha entretingut aquests dies.

Si no vaig errat, només el Papa emèrit ha reconegut haver fallat com a bisbe en el control dels seus capellans pecadors, i La Salle s’ha afegit a la llista d’institucions religioses que es fan creus de la immoralitat d’alguns dels seus germans en Jesucrist, que no predicaven amb bon exemple, precisament. L’altre emèrit, el Borbó que predicava l’honestedat, el compromís i la justícia social ara només pensa a tornar per morir entre lloances i encens, i s’excita veient com li posen una catifa vermella per sortir del femer on acumulava fortuna personal de dubtosa procedència. Quin bon exemplar!

Però, per si no teníem prou exemples de personatges meritoris de guanyar-se la vida sense predicar amb l’exemple, ja tenim el del primat ideològic que insulta dins del Parlament, i el congènere eurodiputat que cobra per defensar el que no sap des de la barra d’un bar. Aquest és el nivell. I nosaltres entremig.

Com recuperar credibilitat si no es reconeixen errors? Com refer fidelitats si no hi ha unanimitat de criteris, estratègia compartida i unitat d’actuació? Comencem a predicar amb l’exemple defensant com cal el català?