Teràpies?

A vegades, triar el tema en què badar, crea una situació de dubte continuat, de voler encertar temàtiques d’interès general, de com explicar-ho i, per últim, d’intentar no ficar-se en un jardí enfangat. De tota manera, el tema en què badarem en aquest article, és dels que ens cal deixar ben clara la posició de la psiquiatria i la psicologia, no de la Salut Mental, sinó a un aspecte ètic d’ambdues especialitats.

Per casualitats de la vida, en els darrers dies, ha caigut a les meves mans l’editorial de la revista Lancet, un referent en l’àmbit mèdic, amb un títol que promet: «Quan la teràpia no és teràpia». I, a què es refereix l’editorial? Doncs, d’allò (mal) anomenada «Teràpia de conversió», un terme que s’aplica a les intervencions i pràctiques, em resisteixo a utilitzar la paraula teràpia, que intenten canviar l’expressió i la identitat de gènere o l’orientació sexual d’una persona. Per tal de no badar, cal deixar clar que fer servir el terme teràpia en l’àmbit mèdic implica l’existència d’una patologia o una condició mèdica malaltissa prèvia; si no hi ha malaltia, no cal aplicar teràpia. Les teràpies s’apliquen a les malalties.

L’homosexualitat va deixar de ser classificada com a malaltia l’any 1987 pel Sistema de Classificació americà, el DSM, o sigui, la bíblia pels països occidentals i de la Classificació de l’OMS, l’ICD, l’any 1992, tard, encara que val més tard, que mai. Val la pena recordar que a la Càtedra de Psiquiatria de l’Hospital Cínic i en la Societat Catalana de Psiquiatria, ja a l’inici dels anys 1970, l’homosexualitat no era considerada com malaltia. En puc donar fe d’aquesta posició. Malgrat això les teràpies de conversió no han passat a la història.

Segons el Consell Internacional de Rehabilitació de les víctimes de la Tortura (IRCT) les accions terapèutiques de conversió, poden ser variades: psicoteràpia individual i grupal, electroxocs, garrotades i violència correctiva, restricció d’aliments, confinament i reclusió en centres, exorcismes, teràpia aversiva, aïllament, hipnosi, medicació, humiliacions, i altres. I això es dona en un ventall de països no tan lluny del nostre. Atenció quan esmentem Europa i països suposadament avançats. Per no fer-ho exhaustiu hi trobem USA, UK, Àustria, Alemanya, Rússia, Austràlia, Itàlia, i molts altres que ja no ens sorprendríem, suposadament, tant.

Segons dades del Regne Unit, any 2017, la teràpia de conversió era practicada en un 51% dels casos per grups religiosos; professionals de la salut en un 19%; per pares, tutors o familiars un 16%; per altres organitzacions un 14% i per persones de la comunitat un 9%. Xifres que varien segons el país.

El que sí sabem és que aquestes pràctiques, sense cap justificació mèdica son perilloses i indueixen a l’odi a un mateix, autolesions, depressió, ansietat i al suïcidi. Oblidant que la primera raó d’intervenir en medicina és «Primum non nocere», primer no fer mal.

Si volem assolir una adequada salut mental, requerim societats democràtiques.