Bonaire 12 és el primer disc d’Arturo Gaya Iglesias com a cantautor, on interpreta textos propis i d’altres músics o poetes com Quico Pi de la Serra o Enric Casasses. El vam poder escoltar al teatre Kursaal, en el recital organitzat per El Club de la Cançó, després d’haver actuat al Festival Barna Sants i Tortosa. El músic tortosí va actuar acompanyat a la guitarra per Sergi Trenzano de Benicarló, Eduard Altaba de l’Hospitalet de Llobregat al contrabaix, i als cors per Anna Arqués de La Cava i Maria Elena Maureso de Tortosa. Professionalment també és professor de cant coral, durant anys va exercir de periodista i s’ha dedicat al teatre. El 1992 va ser un dels fundadors dels Quicos, nom popular del grup Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, on fa de Quico el Célio, el cec del grup. L’any 2015 va ser Premi Nacional de Cultura i l’estimació pel riu Ebre l’ha portat a escriure’n dos llibres: L’Ebre, un riu que fa pujada (2015) i L’Ebre, 50 raons per estimar-lo, publicat l’any passat. Durant el segle XXI, Gaya va actuar al Sielu convidat per El Club de la Cançó, el 24 d’abril del 2003 amb el grup dels Quicos, el 29 de març del 2012, amb Gràcies Ovidi, un homenatge al cantant d’Alcoi, Ovidi Montllor. El 2016, posa música als poemes d’Enric Casasses per al disc Sense pistola, acompanyat de Kike Pellicer, Paco Prieto i de l’actriu manresana Laia Oliveras, que si bé no va poder estar al darrer concert del passat dia 31, sí que es va presentar una hora abans per saludar Arturo Gaya, a qui li va portar una rosa que li va fer molta il·lusió. Gaya estava molt content per tal com havia anat el concert. El 2019 dedica un disc en homenatge a Pete Seeger, mort el 14 de gener del 2014 i intervé en l’espectacle «Tren Seeger», conjuntament amb Sergi Trenzano, Cati Plana i Kike Pellicer.
En el disc Bonaire 12, Gaya presenta dotze cançons de carrer, amb la veu i la paraula sense distància. Bonaire és el nom del carrer on va néixer l’artista, on va viure fins als dotze anys. Avui dia és una zona molt degradada del centre de Tortosa, fins al punt que es va veure obligat a fer el vídeo de promoció des de dalt d’un terrat. Es dona la circumstància que els tres pisos de la casa estan okupats i el va obrir un algerià que en tenia la clau i de qui s’hagué de refiar. Les altres peces de l’àlbum són: Només la Veu (de Zoraida Burgos), Parlo d’un riu (Gerard Vergés), Embarcats en això d’escriure versos (Enric Casasses), Tres poemes amorosos (Enric Casasses), Robar la primavera, L’essència (Carles Renau), Encara et queda un blues, Exili (Jaume Rocamora), De Gaiato i Boineta (Jon Gras), Terra (Caetano Veloso) i Sento el vent (Quico Pi de la Serra). Josep M. Oliva, membre d’El Club de la Cançó, en valora el repertori: «Quan vaig veure el vídeo de la cançó Bonaire 12 em va encantar, i quan vaig tenir el CD a les mans i el vaig escoltar de dalt a baix, em va meravellar. Era la seva veu, però eren també les lletres, les músiques i l’embolcall sonor que li dona Sergi Trenzano, que converteixen el primer disc de l’Arturo Gaya en una alenada d’aire fresc. Un gran regal».
