En aquell catàleg de fantasies aptes per a totes les edats, que ens estimulen a volar amb la imaginació, n’hi ha una que ha donat peu a molts relats de ciència-ficció fins a fer-nos creure que algun dia es podria materialitzar en un invent prodigiós: la màquina de viatjar en el temps. Hi ha qui se la imagina per fer anar la vida endavant i qui la faria servir perquè anés enrere; jo me la imagino sempre per viatjar al passat. Llegint la notícia al voltant del pòster que publicarà aquest diari plasmant la Manresa del 1522, em va semblar com si ja estigués embarcat en un viatge cap a l’edat mitjana sobrevolant mentalment la ciutat que es va trobar sant Ignasi. Una ciutat de la qual encara queden força restes visibles, mentre que una bona part jau sepultada sota l’asfalt i els fonaments de les construccions actuals. Sobreposant una vista aèria de la Manresa d’ara damunt la que recrea la il·lustració del Daniel Hernández m’imagino els indrets per on transcorria la vida en aquell any concret ancorat al segle XVI. I llegint les explicacions tan ben documentades de la historiadora Raquel Valdenebro em sembla, per un moment, com si ja hagués aterrat als seus carrers i estigués convivint amb els seus habitants, confós entre ells com un home invisible arribat directament del segle XXI. Després, situat de nou en aquest 2022, em venen ganes de demanar-li mil coses sobre la vida quotidiana d’aquells nostres avantpassats, convençut que qualsevol detall sobre qualsevol aspecte de la seva vida em semblaria fascinant.
Parla la Raquel Valdenebro, a l’edició del Regió7 d’abans-d’ahir, d’una Manresa decadent després de cent anys de misèria, amb una població delmada per la pesta i la guerra. Parla també dels carrers on es concentraven els manresans de llavors, que eren uns 1.500, repartits en unes 300 cases; de famílies notables que s’acabaven d’extingir i dels esforços del Consell de la Ciutat per atreure nous habitants. I explica que si Ignasi de Loiola va fer parada i fonda a Manresa va ser perquè el control de viatgers que hi havia a les entrades de Barcelona per evitar la propagació de les epidèmies era molt estricte i aquí era molt més relaxat. Ara, la seva estada providencial a la ciutat fa que fixem la mirada en un any precís. Quan s’hagin exhaurit els actes amb què aquest 2022 recordarem els cinc-cents anys d’aquell fet, estaria bé que el nom de la nostra ciutat restés per sempre vinculat a aquell altre i que «Manresa 1522» esdevingués un referent emblemàtic del nostre passat.
