La sala d’espera de la planta covid són només alguns bancs i una màquina de cafè. Tot i que se suposa que no hi podem beure res, perquè ningú pot treure’s en teoria la mascareta. Un familiar per persona, mitja hora, fem cua. Ningú sap gairebé quan són les hores de visita, que varien diàriament. Ens vesteixen d’astronauta. El protocol exigeix que ens supervisin amb l’epi. Un protocol que es torna més o menys estricte en funció de l’humor o el rigor de qui l’aplica. La sensació és la d’estar entrant en una presó de màxima seguretat. Sovint tindrem la sensació que així es tracta també els pacients.
Cal defensar a mort la sanitat pública, i dotar-la de recursos. I per això és important defensar-la també dels qui, des de dins, per mala fe o per burn-out, no estan en condicions d’exercir-la, i firmen visites de control que no s’han produït mai (perquè és covid asimptomàtic, i es tracta només d’una cama trencada), o renyen a crits una persona gran per vomitar una altra vegada, o li tanquen la porta als nassos a un familiar, mentre la seva inèrcia els posa una bena als ulls i no veuen que la pacient avança cap a un xoc sèptic. No, mentre altres professionals que sí que obraran bé –que també n’hi ha– encadenin en canvi interinitats des de fa 10 anys.
Els mecanismes de protesta són limitats: un amic jurista et diu que és improbable guanyar un judici per aquesta raó (disculpin-me, doncs, que no concreti; en un moment donat, se li sent dir a un presumpte responsable que «és la seva paraula contra la meva»).
Només et queda trobar-te un Diumenge de Rams a la tarda allargant la conversa telefònica amb la persona que més estimes al món, perquè tems que si penges no li tornaràs a sentir mai més la veu. No totes les famílies tindran la sort, o el valor o els recursos, de queixar-se i remoure tots els fils del cel i de la terra al seu abast: i perquè nosaltres sí, aquesta persona continua viva.
