Dels Jocs d’hivern del 2030 ja en vaig parlar fa un temps i, de fet, no tenia cap intenció de tornar-hi, però els darrers esdeveniments són massa temptadors per obviar-los. El govern pensa i defensa que aquests jocs són estratègics per a la Vall d’Aran i per a tot el país; cal, doncs, posar tota la carn a la graella. Paral·lelament, no se’ns deixa de repetir que aquest és un Govern de gestió que ha vingut a resoldre els problemes que té la ciutadania (que són molts). Per tant, la «gestió» dels jocs d’hivern és un exemple clar i evident de la no gestió. Hi ha diferents temes a parlar i tots donen per sucar-hi pa.
Primerament, aquests jocs del Pirineu es pretenen fer conjuntament amb Aragó. Si bé és cert que s’ha arribat a acords «tècnics», el polític encara és lluny. Però és que això ja és estrany, ja que el lògic és que primer se signi un acord polític, un consens i un relat i, a partir d’aquí, començar a treballar des d’una perspectiva tècnica. Es comença la casa per la teulada i quan les coses s’inicien malament és poc probable que acabin bé. És evident que Aragó, amb el president Lambán al capdavant, no juga net. Els Jocs l’han posat en el centre d’un debat polític on el tema no és pas la idoneïtat o no de l’esdeveniment olímpic, sinó la lluita per la supremacia. Saragossa ha de tenir el mateix pes que Barcelona, l’Aragó no vol quedar eclipsat per Catalunya. Novament, un debat d’identitats buit per dins, però que encabrita i activa una bona part de la població. Mentrestant, tampoc sentim el President Aragonès, que ha decidit tenir un perfil baix en tots els temes de l’agenda política catalana. Aviat serà conegut per la seva capacitat d’invisibilitat. Així doncs, mentre tenim la política decidida a no fer política i deixar les coses en mans dels tècnics, s’inicia un altre debat: la consulta.
La participació ciutadana és un tema també prou llaminer perquè és molt fàcil teixir el discurs, la dificultat rau en fer-la efectiva i creïble. Però aquí, acostumats a portar la població a les urnes, no hi haurà una consulta, ni dues, sinó tres. Sí, sí tres. Vaja aquest matí m’he llevat amb la notícia que el Consell per la República també en farà un. En aquest cas serà el mes de maig i hi estem convocats tota la ciutadania a partir dels 16 anys, siguem o no membre d’aquest Consell. Evidentment, no ho fan per posar pals a la roda sinó que volen fomentar la democràcia directa i impulsar la independència. Ai senyor, quina manera d’anar buidant de contingut les paraules. La democràcia directa significa sobretot que allò que votem la ciutadania sigui vinculant. Però no és el cas en aquesta situació, ja que qui ho convoca és un ens diguem de difícil ubicació. Té el Consell per la República la capacitat per prendre decisions?, té la gestió del pressupost del govern de Catalunya?, és la ciutadania qui els ha votat?. En fi, un embolic que no sé pas si em veuria amb cor de desfer. Aquesta serà, doncs, la primera votació, ja que després el nostre Govern en farà dues més i, és clar, preguntant coses diferents, perquè fer les coses senzilles, inclusives, de país es veu que és molt difícil.
D’una banda, votaran a l’Aran i aquí sí que podran decidir si els volen o no. De l’altra, Berguedà, Solsonès i Ripollès podran decidir si volen implicar-s’hi o no. Tot un desgavell ja que una acció com uns Jocs d’hivern no es pot mirar d’una forma tan matussera. Per acabar-ho d’adobar, en un tema tan estratègic com els Jocs (dit pel propi Govern) resulta que hi ha una reunió amb Aragó per mirar de resoldre el conflicte i la vicepresidenta no hi va pel Catalangate. Un cop més renunciem a la política dels fets per la de la gesticulació. De ben segur, en tindrem més episodis.
