El Dia Internacional de l’Humor, celebrat dimarts d’aquesta setmana, ha passat sense pena ni glòria. De fet, ni els mateixos ninotaires de la premsa se n’han fet ressò. Ignoro si s’ha fet algun estudi sobre els efectes de la llarga letargia pandèmica sobre la nostra disposició d’ànim envers l’humor. I si en aquest lent retorn a la normalitat, ens fan gràcia o riure les mateixes coses d’abans. Amb el desconfinament, hauríem de sentir-nos més desinhibits, més expansius. De vegades, però, sembla que sigui al revés. És com si les mascaretes, ara absents, continuïn constrenyent els somriures i les bromes que els provoquen. Perquè hi hagi humor ha d’haver-hi alegria, i les circumstàncies no acompanyen, si no és que fem humor de la pròpia vulnerabilitat real o temuda. I els vells tabús ara deixen pas a noves autocensures, subtils, inconscients. Les pells s’han tornat tan fines que un comentari humorístic d’un professor en una aula pot ofendre la sensibilitat de qui ve de casa amb el cervell escalfat. La malfiança, la susceptibilitat i la crispació són tan a flor de pell que les bromes, si no són del color de la llet, pel cap baix resulten políticament incorrectes. Algú va dir que l’humor el carrega el diable, d’aquí que no consti que Jesucrist hagués rigut ni una sola vegada. Això no vol dir que el natzarè no tingués sentit de l’humor. Com a bon jueu, gastava un humor una mica absurd, però en tenia. Sobretot quan va dir allò dels últims seran els primers. A caure, s’entén. A dia d’avui costa explicar acudits sense ser prou correcte o incórrer en alguna planxa. És com quan a la sortida d’un funeral (i aquesta pandèmia n’ha causat uns quants) ningú gosa comentar que al difunt mai ningú no l’ha vist riure o somriure en vida, malgrat que en el recordatori es digui, citant la coneguda cançó de La vall del riu vermell, «trobarem a faltar el teu somriure».
