El títol d’aquest article està inspirat en la coneguda frase que Bill Clinton va etzibar a Bush pare l’any 1992, en la campanya electoral a la presidència dels EUA. L’he adaptat, però, de tal manera que, quan ell parlava de l’economia com la cosa més important de totes, jo em refereixo a l’ecologia, com a l’element cabdal. També he substituït el qualificatiu d’imbècil, que ell va emprar, perquè no és un terme correcte per referir-se a una situació de desconeixement.
No té cap sentit parlar d’economia –de l’estudi de la manera com ens organitzem per satisfer les necessitats, amb uns béns escassos– sense tenir en compte l’ecologia, que tracta les interaccions amb el medi d’on traiem els recursos. Parlar de temes com PIB, creixement, inflació, atur..., sense tenir present l’escalfament global, l’escassetat de recursos i la destrucció de la biodiversitat, no té cap ni peus, a menys que volem mantenir el malbaratament actual a costa de les properes generacions.
Els consumidors estem acostumats a comprar compulsivament i no volem renunciar a canviar sovint de roba, a tenir l’últim model de mòbil, a viatjar a llocs cada vegada més llunyans... No valorem la pàtina que deixa el pas del temps en la vestimenta i ens estimem més comprar-la nova, encara que la moda ens faci dur pantalons estripats, simulant que estan molt portats. No ens adonem que el consumisme sols és viable amb uns preus baixos, que s’aconsegueixen disminuint costos, que acabem pagant molt car, amb la rebaixa de la qualitat dels productes, el malbaratament de recursos i rebent uns salaris precaris.
En la inèrcia de l’actual paradigma econòmic, les empreses tampoc volen renunciar al benefici a curt termini que obtenen de fabricar i vendre massivament articles de gran consum que, per mantenir la producció, han de tornar-se obsolets ràpidament, fent-se malbé o passant de moda.
Si deixem únicament als mercats la capacitat de prendre les decisions econòmiques, aquestes mai seran sostenibles. És imprescindible que, des de les administracions, es facin unes polítiques que els regulin, que marquin les pautes amb què les empreses puguin obtenir beneficis de la seva inversió i els treballadors unes condicions dignes de treball, però amb l’objectiu col·lectiu de dirigir les decisions cap a la sostenibilitat.
Hem de ser conscients que, com tots els canvis, comportarà dificultats i sacrificis. Els ciutadans haurem de renunciar inevitablement als actuals nivells de consum, encara que això no ha de portar necessàriament a una disminució del nostre benestar, perquè la quantitat de béns superflus no és la que dona la felicitat.
Ja és hora que tots plegats traiem l’emergència climàtica del racó de les preocupacions abstractes i la posem en el centre de totes les nostres actuacions: reciclant, movent-nos a peu o amb bicicleta, consumint productes de km 0..., com a la millor manera de generar un cercle virtuós, que influeixi en els mitjans de comunicació, incrementi la consciència ecològica en l’opinió pública i forci un canvi de paradigma en les polítiques, per poder mantenir el planeta habitable.