L’aigua ha generat des de sempre interès als humans. No fa tant, era l’element central en la vida dels ciutadans, més enllà de beure’n sovint. Tenir-la a prop, canalitzar-la i controlar-la, des d’abans dels temps de la romanització era la diferència entre la misèria i el benestar. En el seu lleuger descens rius avall relaxa pel soroll entre les roques i els ocells cantant mentre la piquen amb el bec per abeurar-se.
Quasi tant antiga és la pràctica del lleure en basses. Naturals al principi, després en piscines i ara en sofisticats indrets amb luxoses instal·lacions, ones marines terra endins, aigua calenta a l’aire lliure i altres propostes aburgesades. De vora mar a Caldea, a Andorra, abunden opcions de passatemps relacionades amb el líquid més important de la Terra.
A mesura que l’estiu es vagi acostant, activarem tota mena de motivacions o seguidismes (cadascú amb el seu) a llocs hidràulics naturals, construïts per la natura o reformats amb alteracions practicades pels humans. En aquest punt s’arriba a la gestió d’aquestes transformacions a mans dels representants de les comunitats públiques, els quals han de tenir en compte una plaga dels nostres temps: la massificació.
Un dels reservoris més grans de les terres centrals, el Parc de l’Agulla, està encarant una gran transformació a partir d’un pla urbanístic. Inclourà unes piscines potser a l’estil de les Basses d’Alpicat, tancades al 2.003. Grups de veïns hi estan en contra, diria que com sempre. Tenen por que a l’Agulla no n’hi càpiga ni una. Ara els humans ho saturem quasi tot, és a dir, fem ús de béns naturals d’una forma invasora fins a la seva destrucció. L’anteriorment anomenada platja de Navarcles (ara és diu El Llac) va passar pel seu moment àlgid de presència d’humans. És d’allà d’on van sortir els còdols que la família de Ramon Casas va fer servir per reformar els terres exteriors més avall, a Sant Benet. L’aigua poleix els rocs.
Els nostres rius discorren deixant racons per anar. Tot es complica quan centenars o milers tenen (o tenim) la mateixa idea. Duent hàbits urbans poc civilitzats, escassos de respecte a la natura en llocs mancats de papereres o a indrets mítics com la riera de Merlès. El paisatge ara passa per tres fases a tota velocitat: de lloc de postal amb poques persones fent-hi una acampada discreta a la gentada insana i el tancament dels accessos perquè el lloc no suporta més humans amenaçant la seva sostenibilitat. A la capçalera del Llobregat hi ha la Baells, la concentració d’aigua més important de totes. Té un pla d’usos pendent d’implementar i detractors per sorgir. Cal veure que se’n pot fer d’aquell dipòsit aqüífer contra a la sequera.
Acabaré fent un pecat mortal posant el llac de Graugés d’Avià al mapa. És el més natural i autèntic dels llacs artificials que tenim. Amagat, tranquil i solitari llevat d’alguna caminant o un pescador. Punt d’humitats i vegetació al voltant igual a un tros de jungla índia al Berguedà. Fins que es posi de moda o a algun urbanista se li assequin les idees.
