Volves d’arbres de boscos llunyans volen cap al parabrisa del cotxe com neu de maig barrejada amb pluja fina. Si visqués eternament no sé quina seria l’energia que em faria llevar cada dia. Potser les ganes de tornar a veure florir els arbres a la primavera, de descobrir alguna cosa que no sabia. Acabo d’estrenar aquest mes i ja desitjo íntimament que arribi el maig següent. No vull córrer, ni estic afamada de temps. És que penso que tot s’hauria de viure dues vegades. La primera, per sorprendre’ns. I la segona per gaudir de la sorpresa dels segons previs. Pujar dues vegades al cavallet de fira, reviure la primavera per recollir totes les volves caigudes, tornar a veure els solcs que pentinen el camp i curar-me les ferides profundes que per molts cops i talls que em faci, sempre són les mateixes dues, la cicatriu de la meva panxa, per on va sortir una vida, i la cicatriu invisible que van deixar els pares en la meva pròpia, de vida.
Hi ha tants motius per desitjar un altre maig, que no paro de trobar-ne de nous cada vegada que hi penso. Allunyar-nos encara més de la pandèmia, acostumar-nos a tornar estar a prop els uns dels altres sense desconfiança, treure’ns de sobre el cansament i l’apatia col·lectiva. No fa tants anys ens creiem més feliços que ara, em comenta un amic. Teníem un pla com a societat, teníem un somni compartit. Que no es deixi vèncer, li dic. Mentre parlem una nena cau al terra i pren mal en un genoll. Plora desconsoladament. La seva àvia li neteja la ferida amb una ampolla d’aigua i li posa una tireta que tot ho cura. Encara gemegant comença a caminar. Primer coixeja, però de seguida se l’il·lumina la cara. El mal esdevé un joc i salta a peu coix de rajola en rajola com si res hagués passat. L’aplaudiria.
Miro el camp solcat penso que hi ha altres ulls que també l’observen a través dels meus. És un pensament que mai tinc davant de la pantalla de la televisió, ni del mòbil, ni del forn de cuina. Costa d’entendre que puguem trobar la felicitat envoltats de tecnologia, d’aparells en comptes d’arbres. Però avancem per aquest pendent sense resistir-nos-hi. Riu avall. La natura salvaguarda l’herència i perpetua els somnis com també ho fan objectes de casa que tenen el valor que nosaltres els hi dipositem perquè no en tenim mai prou, volem que tot sigui més del que és. El rellotge de corda guardat al calaix –temps–, el gerro de la rosa de cada Sant Jordi –amor–, la manta que m’acotxa –cura. Seria bonic que ens perseguíssim a camp obert i que entre anades i vingudes dibuixéssim llaços, símbols infinits sobre l’herba verda, i que algú ens veiés.
