Fa tretze mil anys, segle amunt o avall, el Sàhara era una gran sabana amb rius i llacs per la qual deambulaven animals de tota mena, i també grups humans de caçadors i recol·lectors. Llavors va arribar un canvi climàtic (sense cap intervenció de la nostra espècie) i el Sàhara es va convertir en el desert que avui coneixem. Els humans amb esma suficient van moure’s cap a territoris més propicis i un dels indrets que ben aviat es va omplir de migrants va ser el curs del riu Nil, que al seu torn demanava, quasi exigia, la pràctica de l’agricultura, i propiciava l’aparició d’un poder imperial. Vet aquí com va néixer la civilització egípcia que tant ens meravella i que tantes pàgines ha fet escriure a historiadors, novel·listes i guionistes de cinema. Sense la mutació climàtica no existirien ni Ramsès ni Cleòpatra, ni els fills d’Abraham no s’hi haurien establert ni Moisès no s’hauria endut els seus descendents cap a Canaan, ni David hauria estat rei i fundat una estirp, de la qual no hauria pogut néixer Jesús a Betlem, i per tant no existiria el cristianisme, i tampoc Occident si fem cas dels que identifiquen tots dos conceptes. Som on som i som com som, entre altres causes, perquè a l’inici de l’actual període interglacial una sacsejada climàtica va convertir en pols i sorra una extensió de vegetació dues vegades més gran que la Unió Europea. Potser sense aquell enorme cataclisme encara seriem caçadors i recol·lectors que empaiten remugants i fugen dels grans felins. Les ucronies són una distracció d’escassa consistència però agradable i gratuïta. No sabem quants humans van perdre la vida per culpa de la desertificació del Sàhara; potser pobles sencers, amb la seva cultura, les seves imatges, els seus déus i la seva llengua, van desaparèixer. Els que van sobreviure van iniciar el camí que porta cap a la humanitat actual. L’amenaça d’una nova crisi climàtica provocada per nosaltres mateixos fa por, però de més verdes n’hem fet madurar.
