Una noia jove a principi del segle XX s’incorpora a la vida laboral del barri barceloní de Sants. Treballa en una de les fàbriques de la zona com a ordidora, una de les dones, generalment eren dones, que posaven els fils a punt perquè la llançadora hi anés fent passades perpendiculars, en el seu particular anar i venir de dreta a esquerra. I la roba anava sortint, s’anava enrotllant al plegador, com la vida. Algú va pensar que aquestes ordidores (i la resta de personal de les fàbriques) anirien treballant amb el cap cot fossin quines fossin les condicions que els imposessin, però entre amors i desamors propis de l’edat, entre condicionants socials, religiosos i familiars, i entre disputes polítiques i guerres, aquestes dones del segle XX van anar aixecant el cap quan van poder i van anar reclamant els drets laborals que els pertocaven. En van aconseguir alguns, menys, d’això n’estem segurs, dels que mereixien. I van descobrir que els drets no només es tenien darrere els telers, sinó que a casa, i a la societat en general, també els havien d’exercir per posar fi al que ara coneixem com a patriarcat. Moltes dones del segle XX han estat ordint els fils i teixint la roba de cada família. Moltes dones, d’aquest segle, les nostres mares i àvies, van estar ordint la vida en situacions complicades, opressores i precàries, sempre. Entrellaçant, nuant i teixint enmig de terribles complexitats econòmiques, polítiques i socials que van tenir repercussions molt determinants, des de la mort i l’exili fins a la pobresa i les limitacions imposades per règims com ara el franquista. De tot això, i de quins eren els fils socials (els ateneus, les cooperatives, els sindicats...) tracta el llibre «L’ordit de la vida», que ha escrit la balsarenyenca d’arrels barcelonines, Gemma Masip i Bonet. Llegir el llibre és com anar a buscar l’arrel de l’ésser humà que ens apareix en lluita i rebel·lia, pràcticament despullat de tot, davant qui mana i què mana. La lectura de fets sobre el segle XX ens convida a veure que encara hi ha massa similituds entre la barbàrie i les idees de desferra de llavors i les d’ara, que retornem, com enzes, cap al rebrot dels mateixos comportaments i reaccions. Que les policies i els exèrcits fa temps que tenen uns papers i que passen els anys i canvien més els vestits i les corbates que no pas les idees. Per això teníem problemes i en tenim amb les restriccions a l’ús de la nostra llengua; per molt d’allò, el 2017 va anar com va anar; per tant del que passava en altres temps tapem els problemes amb substitucions de segona fila en lloc d’assumir responsabilitats. I calen les ordidores.
