La temptació Monterroso és massa forta per evitar-la: «Quan es va despertar, les gàbies encara hi eren». El malson persisteix al cap de tretze anys a la plaça Catalunya de Manresa. El 2009 es va inaugurar un parc ple d’estructures metàl·liques que els veïns descontents van batejar com «gàbies». Les plantes verdes que s’hi havien d’enfilar van tenir un rampell de mandra i es van quedar a terra. Governava la ciutat l’alcalde Josep Camprubí i regia l’Urbanisme Àngels Mas. Al cap de dos anys van ser rellevats i els nous governants van fer alguna actuació al parc, però les estructures principals es van quedar. Un altre alcalde, dos regidors i cap alegria després, l’Associació de Veïns reclama l’atenció dels ciutadans. No els agrada veure com els arbres es barallen amb els ferros. I si els principals usuaris de l’espai, que no en va porta el nom de Parc Vila Closes en honor d’un veí il·lustre i artista, creuen que ferros fora, els haurien d’escoltar, perquè vox populi, vox dei, i l’any que ve hi ha eleccions. Però potser n’hi hauria de quedar alguna, de gàbia. Una que no fes nosa, alliberada de vegetació perquè fos ben visible. Seria un «monument a la gàbia» que compliria els desitjos del govern municipal del 2009: crear «un espai singular que portés el nom del barri més enllà» i no deixés indiferent ningú, en paraules de la regidora. De tantes com n’hi ha, tindria tot el sentit el recordatori que les gàbies existeixen. Només cal llegir la premsa: hi ha persones i drets engabiats o en procés d’engabiar des dels Estats Units que il·legalitza l’avortament fins l’Afganistan que reimplanta el burca obligatori, des de la censura penal a rapers incòmodes al regne d’Espanya fins el bombardeig dels anhels europeistes d’una nació sencera, des de... Poden anar-hi afegint exemples, se’ls acabarà abans el paper d’apuntar-los que la llista. De la més física, palpable i enreixada, a la metafòrica, cultural, social o psicològica, tots estem ficats no pas dins d’una sinó de moltes gàbies. No ens farà cap nosa un recordatori monumental.
