ABarcelona n’hi ha alguns cada mes, i alguns tenen cua a la porta en cada una de les seves edicions. Els mercats ambulants de roba de segona mà omplen espais abans industrials, i regirar-hi és una pràctica a què s’han abonat molts ciutadans. Entre aquests ens comptem la meva germana i jo, que ja fa diversos anys que els freqüentem. Sí, potser ho fem carregades de raons, sabent que a Atacama el desert s’està convertint en un immens abocador de les devolucions comprades fallidament a internet, que la indústria de la moda és la segona més contaminant del món, o que Amancio Ortega va guanyar 859 milions d’euros com a dividends de l’Ibex dilluns passat, però, per què mentir: ho fem perquè ens diverteix, perquè ens encanta desenterrar relíquies com unes Indiana Jones del tèxtil, i encara més épater le bourgeois, confessant que aquesta peça que algú ens lloa en un casament, de bonica factura i potser fins i tot reconeguda marca, ens ha costat només un míser euret. Perquè, potser sí, ho fem des del privilegi de poder permetre’ns comprar roba nova en botigues normals, i ho continuem fent quan és necessari. Però una vegada assumeixes que no hi ha més obsolescència planificada que la de la fast fashion, i decideixes deixar-te portar pel bonic atzar de la troballa inesperada, difícilment tornes enrere.
I, pel que sembla, no som les úniques que ho pensem. La moda de segona mà viu un auge a tot el món, a l’abric –perdó pel joc de paraules– de la proliferació de plataformes digitals que propicien l’intercanvi i la compravenda de peces entre particulars. Segons un informe de l’empresa ThredUp, el sector va créixer el 69% el 2021. També agafen volada les botigues solidàries vinculades a oenagés –a l’estil de les charity shops, que són una institució britànica–, tot i que aquí no sempre és or tot el que lluu. Però algunes, com Solidança, tenen darrere admirables projectes socials d’inserció laboral. Un motiu més per mirar la roba vella amb ulls nous, i treure-la de l’armari.