Quiosc

Regió7

jordi agut

El veritable so de l’esport

Entres en un pavelló i de seguida la sents. La música de reggaeton, de discoteca o de qualsevol de les tendències actuals a tot drap. És un cop de martell constant, a un volum ideal per rebentar timpans, que vas percebent durant més de dues hores gairebé seguides. També se’n fa ús als camps de futbol i en altres competicions esportives a l’aire lliure, tot i que allà tens el consol de no tenir tant ressò ja que no hi ha sostre.

Seus a la teva localitat, o al teu espai de treball a les zones de premsa i, si no ets molt a prop dels jugadors, deixes de sentir el so de les sabatilles rascant el parquet, o el bot de la pilota, o el crit de l’entrenador dirigint-se als jugadors. Només sents decibels, efectes especials de qualsevol activitat, setens de cavalleria atacant o músiques del Padrino als instants replay. En alguns casos, ben aplicats, això sí, fan gràcia i fins i tot arriben a provocar que es creïn crits d’ànim per part dels aficionats.

Perquè els crits d’aquests també queden ofegats. En l’última Final Four de la Champions, a Bilbao, sovint se sentia més l’animador, o músiques com la de la cançó «St. Francisco» referides al base del Baxi que no pas el soroll d’ànim de la gent. Gairebé no pots parlar amb el company del costat si no és deixant-t’hi la veu i acabes sortint de la instal·lació esportiva, algunes vegades, agraint una pastilla per al mal de cap. No acabo d’entendre l’abús del so tan alt per animar un espectacle que ja anima la gent per si mateix. M’agraden els crits dels aficionats, el so del bot de la pilota i poder parlar amb el del costat en un to normal. Em sap greu per als que pensin el contrari. Soc raret o dec tenir un mal dia.

Compartir l'article

stats