Emergència nacional

Si tenen raó tots els qui, de Jordi Pujol a Xavier Antich, han dit «la llengua és el nervi de la nació», i si entenem «nació» tal com la defineix el diccionari: «Comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva», llavors és lícit plantejar-se si la nació catalana s’ha convertir en una part minoritària de la població de Catalunya. A les dades em remeto, tot i que són prou conegudes: el català és la llengua habitual d’un 36% dels qui viuen al Principat, mentre el castellà ho és del 48%, i un 7% es declara bilingüe. Aquestes són dades de l’enquesta d’usos lingüístics del 2018, i res no fa pensar que en quatre anys s’hagi capgirat la situació. Els canvis en el consum de cultura audiovisual i les dificultats de la immersió lingüística escolar, només en part atribuïbles a l’acció de l’Estat, no auguren una millora de la situació en els anys a venir. Les repetides majories dels partits independentistes, i abans dels catalanistes, a les eleccions al Parlament han produït un miratge que no s’adiu a la realitat. Continuaria existint la nació catalana si la llengua perdés més i més posicions? La irlandesa persisteix malgrat que l’idioma s’ha reduït a una dimensió testimonial, però es tracta d’una illa, i d’un Estat nascut d’una guerra d’independència fa només un segle; a Catalunya l’estreta relació entre llengua habitual i sentiment nacional és una dada que es repeteix a totes les enquestes del CEO quan plantegen la qüestió. Si la llengua és el nervi de la nació, l’emergència lingüística és emergència nacional, i en la mesura que la Generalitat, en tant que institució al servei de tota la població, no pot obviar el 48% de parla castellana –no seria només difícil sinó també contraproduent–, la reacció a l’emergència lingüística i per tant nacional passa pel protagonisme de la societat, dels ciutadans i les seves organitzacions. Per als qui ho veuen d’aquesta manera, esperar que algú ho arregli «des de dalt» no és ara mateix la millor de les actituds.