Els que van viure, en primera persona, la postguerra van constatar de quina manera es va imposar el castellà a Catalunya. El règim va considerar que hi havia una única llengua a les escoles i a qualsevol organisme més o menys oficial. I punt. Les lleis obligaven, però l’ús social del català era indubtable. Únicament una part de les elits van optar per portar a casa el castellà. A qualsevol poble i ciutat, el català era present als carrers, encara que la immensa majoria no el sabés escriure. Molts dels nostres predecessors tenien seriosos problemes per expressar-se en castellà. Ara tenim algunes lleis que afavoreixen l’idioma propi del país, però menys del 40% de les persones que hi viuen, el parla habitualment. Tenim un problema greu, més enllà dels percentatges d’assignatures que diguin els jutges que cal impartir en la llengua de referència per a prop de 600 milions de persones al món, un percentatge que creix anualment.
Durant setmanes, els principals partits polítics de Catalunya s’han barallat per trobar la fórmula jurídica per blindar el català a l’escola. Molt bé. I què fem per escampar com una taca d’oli l’ús social de la llengua? Ja no cal anar a Barcelona, o qualsevol ciutat metropolitana, per parar l’orella i certificar la regressió del català. Massa sovint s’ha pensat que l’escola seria la clau de volta, però com diuen els mateixos mestres, als centres educatius no es resolen tots els problemes personals i docents. Hi ha molta vida a banda de les aules i els patis. La paradoxa actual és que la immensa majoria dels alumnes, per no dir que tots, coneixen bé català, però difícilment el fan servir.
El català no és prou atractiu. Les xarxes socials, les televisions, els cinemes i moltes de les persones que poden ser referents prioritzen el castellà. TV3 és una eina, però la seva quota de pantalla no arriba al 14% i, a més a més, en els darrers anys ha deixat d’invertir en programació infantil i juvenil, la que podria ajudar a atraure les noves generacions. Res a veure en l’època que el canal català tocava la glòria amb grans series i programes que van batre rècords. Els anomenats ‘influencers’, els que tenen més seguidors, saben que hi ha una llengua que els generarà més beneficis que l’altre. Tenen ben pocs dubtes.
Mentre la demografia creix a Catalunya, el català va enrere. En quinze anys, hi ha gairebé 300.000 persones menys que el parlen. En el repte de revertir aquesta realitat, apareixen periòdicament estudis, propostes i tot tipus de plans d’actuació. Experts i més experts. Reunions i més reunions. Entre els pensadors, cal posar-hi més publicistes, més savis del màrqueting, com els que, en pocs mesos, han convertit una Chanel de desconeguda en una de les grans estrelles. O els que, en els darrers anys, converteixen el consum d’una cervesa, normal i corrent, en un fet social rellevant, envoltat de glamur.
Si Catalunya per cada dia milers de parlants de la seva llengua, vol dir que es perd una part de la identitat. Si encara es parlés d’estructures d’estat, estaríem d’acord que l’idioma n’és una i essencial. No sembla que, a curt termini, Catalunya sigui un estat. Encara som a temps perquè no perdem del tot la pròpia llengua.
