Quiosc

Regió7

Josep Ramon Mora

EL MIRADOR

Josep R. Mora

Activista

Crisi i oportunitats

Durant tot el segle XX, el socialisme democràtic i el comunisme van mantenir les relacions conflictives pròpies de dos membres de la mateixa família que es disputen una herència. La caiguda del mur de Berlin a principi dels anys 90, va ser interpretada com la conclusió feliç d’un llarg combat que obria el camí a un esplendorós futur polític de la socialdemocràcia. Però l’evolució de l’esquerra occidental tres decennis després mostra un panorama molt diferent. Al llarg de les tres darreres dècades, la idea de «l’economia social de mercat», que va ser el motor del progrés durant el trenta anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, ha estat posada en qüestió fins i tot pels mateixos governs que es proclamaven socialdemòcrates i ha acabat sent, purament, economia de mercat lliure globalitzat. El paper del sector privat en la creació de la riquesa no ha estat qüestionada, mentre que el perímetre de les polítiques públiques de protecció de l’individu i de redistribució s’han anat reduint, al mateix ritme que augmentava la desigualtat .

Front al comunisme, la socialdemocràcia es podia presentar com una alternativa democràtica. Privada del seu adversari, ha estat incapaç d’encarnar una resposta creïble a la ideologia del mercat i de la lliure competència. Una part important de la seva base popular, aquella que entén la política com un compromís fortament ètic i profundament democràtic, es desentén d’una acció política construïda sobre l’ambigüitat. Una altra part dels seus electors tradicionals, s’ha estimat més inclinar-se per la claredat aparent i el simplisme de les preferències identitàries i proteccionistes. Avui la socialdemocràcia s’assembla massa al model capitalista que vol corregir, una versió aigualida que no qüestiona ni pertorba el principi organitzador bàsic de l’economia capitalista: l’obtenció del màxim benefici privat.

Al llarg d’aquests darrers trenta anys, les dretes han estat molt hàbils aprofitant totes les crisis per impulsar la seva agenda política, econòmica i social i fer avançar la seva hegemonia cultural, tal com molt be va explicar fa una dècada Naomi Klein en el seu llibre La doctrina del shock. El mateix està fent darrerament l’extrema dreta per estendre el seu discurs de l’odi i la xenofòbia, aprofitant les escletxes socials que obre la desigualtat i la fragmentació social pròpia d’aquesta època de crisi.

Però els resultats finals de la crisi actual no estan escrits. Les conseqüències de les crisis sovint obren oportunitats a polítiques innovadores i progressistes. Així va passar després de la Segona Guerra Mundial. Com deia Pablo Castaño en un recent article al diari El País, l’escenari actual de crisi encadenades «pot ser una finestra d’oportunitat per trencar alguns dels obstacles als que s’enfronten moviments socials i forces progressistes per impulsar la seva agenda política. Intentar-ho és una obligació». Desistir d’aquesta obligació equival a aprofundir en la dinàmica de crisi energètica, pujada de preus, desigualtat social, empobriment generalitzat i agreujament del desordre climàtic.

Compartir l'article

stats