Bocabadats amb les declaracions del malfactor Villarejo, captivats per la loquacitat del facinerós que es vanta del mal causat, excitats per la xerrameca del delinqüent que va gaudir de temps il·limitat per esplaiar-se sobre qui és més bandit que ell, talment com si ens vingués de nou que va cometre actes criminals contra Catalunya per encàrrec dels governants (i que ho tornaria a fer, si calia), els catalans hem estat entretinguts veient passar els dies sense parar gaire atenció a l’escomesa politicojudicial que vol (i pot) acabar amb el model educatiu de Catalunya.
Discutint el que no calia (si s’ha d’obeir o desobeir la intromissió dels jutges saberuts), els partits polítics pretesament a favor del català han anat marejant la perdiu per defensar l’indefensable (que cal protegir el castellà en «perill d’extinció a Catalunya») i arribar a un consens que ni ensenyants, ni autoritats acadèmiques, ni entitats avalades per la seva trajectòria sociolingüística, ni una part important de la població entén ni accepta com a bo. Encara pitjor: han donat temps als partits que han fet de la llengua motiu de crispació social perquè maniobrin per endarrerir tot el procediment, i els jutges ultracuidats puguin tirar pel dret les seves imposicions en haver-se incomplert el termini que havien fixat. Demà passat s’acaba, i no hi ha perill que m’equivoqui gaire en el pronòstic més pessimista.
Què hem de pensar quan el pacte a quatre coincideix en sentit contrari en escenaris diferents? Quin interès aplega ERC i Junts amb Comuns i PSC, vista la deriva d’aquests partits arrossegats per l’espanyolisme anticatalà? Com es pot pactar la salvaguarda del català, senyal d’identitat més preuat (odiat, perseguit per l’unionisme recalcitrant), amb aquells que impedeixen que s’investiguin les clavegueres que atempten contra Catalunya? Quina credibilitat cal donar als socialistes que no tenen paraula, incompleixen compromisos i s’alien amb les dretes i les extremes per criminalitzar l’independentisme i legislar en contra de les necessitats catalanes? La malfiança provoca gelosia, dubtes, recel, sospites, temença. Escama. Accentua les suspicàcies i dona pas a la desconfiança, la incredulitat, l’antipatia... a la impossibilitat d’entesa, doncs.
Què pactem aquí: una entelèquia sobre llengües vehiculars i curriculars? Perquè ho manen uns jutges polititzats? Perquè els atiadors de la crispació tenen el suport majoritari de la població? I què pacten allí (a Madrid): els 155 que facin falta? No investigar els actes criminals comesos contra els catalans? Mantenir la cúpula d’un poder judicial polititzada, dipositària de la «unidad»?
Villarejo va dir res sobre els indults?
