Cal recordar el calendari del que ara se celebra per fer-se una idea del que va suposar. El dia 18 de febrer del 1981, Calvo Sotelo es presenta al Congrés per ser investit amb un programa que té com a punt més important la incorporació d’Espanya a l’OTAN. El 23, Tejero entra a la cambra a trets. Vuit mesos després, el Congrés aprova l’adhesió, amb el principal partit de l’oposició, el PSOE, obertament en contra. Un any just després, el PSOE arriba al poder amb una majoria absoluta incontestable. Dos anys després, el PSOE acata el dictat geopolític i es declara a favor de la continuïtat a l’OTAN. Dos anys després, un referèndum beneeix l’ingrés amb el 52% dels vots a favor. Catalunya, Navarra, País Basc i Canàries hi van votar en contra. Felipe González va acceptar l’OTAN a contracor. Després, en va ser un entusiasta. Abans havia fet el mateix un il·lustre predecessor seu anomenat Francisco Franco, que va regalar als Estats Units -i, per tant, a l’OTAN- quatre bases i el permís tàcit per fer el que volguessin a l’espai aeri i marítim espanyol. Franco, fanàtic defensor de la soberania absoluta d’Espanya, va trair els seus principis, en paraules de Paul Preston. La supervivència del seu poder en depenia. El futur de González, també. Algunes coses igualen tothom.
