La brutal invasió d’Ucraïna per dictatorial acció del president rus Putin ha generat, com a immediata resposta dels països del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN), un copiós proveïment de material armamentista als ucraïnesos tot i que, com calia, sense lliurament de tropes en evitació d’un conflicte militar europeu de fatals conseqüències.
El conflicte ucraïnès es cobra, dia a dia, incomptables vides humanes, multitudinaris desplaçaments, ciutats bombardejades i empobriments socials i econòmics que ja traspassen les fronteres europees amb preocupants horitzons.
Dins tan dramàtic panorama cal, però valorar exemplars decisions polítiques com les preses pels governs de Finlàndia i Suècia que, davant aquest inesperat i cruel atemptat contra la democràcia i conscients que ha arribat el moment de posar fi a la seva tradicional neutralitat, han decidit formular les sol·licituds d’ingrés a l’OTAN, que seran confirmades pels mateixos parlaments. Caldrà llavors esperar sols dos o tres mesos perquè tots els països que formen l’Aliança acceptin, com cal preveure i per unanimitat, la incorporació dels dos països nòrdics al Tractat.
L’OTAN, com a organització militar defensiva, fou creada pel Tractat de Washington el 4 d’abril de 1949 i quedà oficialment constituïda per 30 estats europeus i americans d’una banda i l’altra de l’Atlàntic Nord. Com a objectiu bàsic, i en la seva clàusula 5a, estableix que l’atac militar a qualsevol dels seus països membres s’entendrà perpetrat contra tots ells, que solidàriament hauran de socórrer l’Estat agredit.
L’únic membre de l’Aliança disposat a votar en contra la incorporació dels dos estats bàltics i trencar la unanimitat indispensable de l’acord és Turquia, amb el seu president Erdogan al front, clarament equidistant a la Rússia de Putin i que, a banda d’exigents reivindicacions territorials, tothora denúncia l’actitud de Suècia i Finlàndia, acollint els seus fugitius independentistes kurds, als qui qualifica de «terroristes» mentre els nega tota solució política.
Estic moderadament convençut, però, que Turquia trobarà finalment satisfactòria la compensació material que se li ofereixi per finalment votar l’accés dels dos exemplars països bàltics a l’OTAN. Una altra cosa és que puguem atribuir qualificatius d’exemplaritat a Turquia, país musulmà amb 70 milions d’habitants on, les seves tedioses negociacions per entrar a la Unió Europea des del 2005 romanen interrompudes fa 3 anys bàsicament, segons la mateixa Unió, a causa de reiterades violacions turques dels drets humans.
Indiscutiblement alliçonadora és la història democràtica dels dos estats nòrdics esmentats. Ambdós, membres de la Unió Europea, gaudeixen d’una estabilitat política i social envejable. Suècia, com a compendi històric de monarquia secular avui modèlica, què ja és dir. I Finlàndia, després de set segles de pertànyer a la corona sueca, el 1809, ja com a ducat autònom, passà a formar part de l’imperi rus. I fou precisament que en aquest període autonòmic i després d’uns temps d’efervescència nacionalista, s’independitzés el 1917, constituint la respectada república que és avui.
La conclusió global de l’actual panorama europeu cal resumir-la en una preocupant trilogia que conformen, d’una banda, l’Europa Occidental, exemplarment democràtica al Mar Bàltic; de l’altra, l’invasiu anticòs rus, liderat per l’esquizofrènica decisió del seu dirigent. I en fi, a la Mediterrània, sense oblidar els dèficits democràtics hispànics que ens afecten, ens hi apareix Turquia, immersa en un medievalisme musulmà que Europa no pot escoltar. Ni que provingui del minaret més alt de la Santa Sofia d’Istanbul, fins fa dos anys meravellós museu de la UNESCO i avui enfosquida mesquita.