Quiosc

Regió7

david bricolle

De sobte, la normalitat

Una riuada humana transita en tots dos sentits pels carrers més cèntrics intercalant l’avanç a ritme de passejada amb aturades contínues, ara per tafanejar o preguntar preus a les parades ambulants, ara per intercanviar una breu salutació, o una mica més: unes paraules. Una comparsa de figurants que recrea episodis d’èpoques passades, acompanyada de les notes d’una formació de música tradicional, trenca la doble filada de gent, que s’agafa amb bon humor el tall sobtat de circulació a peu. Els paradistes, arrenglerats en una llarga filera comercial sota tendals, es protegeixen del sol que els cau esclatant des de mig matí intentant captar amb tastos i simpatia els potencials clients que els desfilen a desenes pel davant. A la plaça, les converses s’entrecreuen elevant-se en l’aire des d’un laberint de taules i cadires on els relaxats convilatans i visitants vermutegen emparats per l’ombra dels plataners centenaris, mentre transcorre amb fluïdesa una actuació musical que, malgrat ser en directe, funciona com un fil musical de fons. Ja al capvespre, a les acaballes d’una primera jornada lúdica i comercial, un quartet versiona amb gran veracitat una formació musical molt de moda a mitjan dècada dels 90 en una altra plaça recollida sota una volguda llum tènue i envoltada de food-trucks. El nombrós públic segueix el repertori acompanyant les tornades més conegudes i atenent a les peticions coreogràfiques (ara braços enlaire, ara llums de mòbil balancejant-se) de la vocalista, des de les taules on s’asseuen i fan un sopar frugal, entremesclant grups d’amics i familiars. En definitiva, res que no descrigui una fira primaveral com tantes se’n fan, amb tots els seus matisos diferencials, en pobles i ciutats de les nostres contrades. Però adquireix un to especial. Perquè, sobtadament em fa adonar que, veritablement, hem retornat a la normalitat. Que avui, aquells conciutadans a qui fa tot just dos anys saludava des de l’estranya llunyania d’una balconada, i en fa un des del filtre d’una mascareta i la distància prudencial, ara m’intercanvien un somriure visible i franc, com tants altres que esbossen el nombrós públic que s’aplega al meu voltant en un vespre de desconnexió i relaxada festivitat. I me n’adono que hem recuperat un tresor que, fins fa dos anys, no posàvem en valor. El compartir des de la proximitat i la complicitat. El poder de fer comunitat. La força de la col·lectivitat. Sense filtres, sense mascaretes que ens marquin distàncies comunicatives i expressives. I penso que, tan de bo, puguem preservar aquest tresor i l’aprenem a valorar.

Compartir l'article

stats