Al president del Govern espanyol se li acumulen els problemes en relació amb Catalunya. La setmana passada es va escapolir com va poder de donar una explicació satisfactòria sobre l’espionatge massiu a una seixantena llarga de personalitats independentistes. D’una banda, limitant dràsticament el nombre d’afectats, dient que només se n’havien espiat 18 i no 65. D’altra banda, ja havia intentat situar-se al camp de les víctimes, assegurant que ell mateix també havia estat espiat. I, finalment, traient-se totes les culpes de sobre afirmant que les actuacions del CNI sempre s’havien fet amb permís judicial. O sia que res a justificar i endavant. Però Pedro Sánchez no està de sort. I ara el govern del PSOE es veu enfangat en un altre terreny pantanós: les inversions que l’Estat pressuposta cada any per fer a cada autonomia. Més ben dit: no allò que segons el pressupost es compromet a fer, sinó allò que s’acaba fent en realitat. Com era d’esperar pels antecedents d’anys anteriors, tampoc el 2021 es va complir allò que s’havia pressupostat, però el fet més greu d’enguany és l’enorme diferència entre allò que es va pressupostar i allò que es va invertir realment, així com la comparativa amb Madrid, que és demolidora.
Efectivament: l’Estat havia pressupostat una inversió a Catalunya de 2.068 milions d’euros i només se n’hi van invertir 739. I a Madrid, segons el pressupost, s’hi havien d’invertir 1.134 milions però la inversió real va ser de 2.086. Només hi ha una explicació possible a aquestes diferències, i més d’un comentarista ho ha expressat clarament. Es tracta d’anar escanyant l’economia catalana, anar impedint que es desenvolupi com caldria. Anar-li tallant les ales. Anar afavorint Madrid com a únic i gran pol d’expandiment econòmic de l’Estat. Anar entrebancant els elements que afavoreixin la connexió de l’àmbit catalano-valencià-balear amb Europa, com l’Eix Mediterrani, que s’intenta de fer passar per Madrid, etc. Tot això fa temps que dura, evidentment, però l’extraordinària desproporció entre les inversions estatals de l’any passat entre Catalunya i Madrid ho ha tornat a posar en relleu sobtadament. Casualitat només? Per descomptat que no. Com no ho és un altre aspecte del mateix maltractament econòmic: el conegut, però massa poc recordat, «dèficit fiscal», o sigui la diferència entre tot allò que l’Estat recapta a Catalunya en forma d’impostos de tota mena i allò que hi retorna realment per mitjà de serveis o inversions. Jaume Giró, el conseller d’Economia i Hisenda de la Generalitat, va fer públic l’any passat que els darrers càlculs del dèficit fiscal català representaven una sagnia anual d’entre 18.000 i 20.000 milions d’euros.
Pel cap baix, doncs, cada any hi ha 18.000 milions que se’n van i no tornen. I unes promeses d’inversió concretes i fixades en els pressupostos generals de l’Estat que habitualment no es compleixen (aquest any només se n’ha executat el 36%). Considerat globalment, què n’hem de pensar de tot plegat? És casual o forma part d’un pla establert i premeditat? És un càstig encara per l’1 d’octubre del 2017? És un avís per tal d’evitar aquell «ho tornarem a fer» que va escandalitzar els jutges del procés? El cert és que tot empeny, tard o d’hora, a tornar-hi. Què cal fer, si no, després de les espiades, el reiterat maltractament econòmic, la pressió contra la immersió lingüística a les escoles, la repressió judicial que no s’atura, etc.?