S’ha de ser valent per enfilar-se a un arbre com si fossis el primer humà que ho intenta, deixar que les herbes t’esgarrinxin les cames, que et coguin les rascades i que et piqui algun mosquit. Sense ferida no hi ha història que explicar, i si no hi ha història, la vida perd interès, no avança. S’ha de ser valent per sucar el pa amb tomàquet perquè esdevingui una obra d’art i posar-hi un rajolí d’oli al damunt i creure’t que has descobert una combinació extraordinària i menjar-te-la amb la màxima intensitat possible. S’ha de ser valent per sentir-nos nous a cada gest, que la repetició no ens cansi sinó que ens faci més grans. Miro els meus fills mentre sopem i els pensaments que em bullen al cap se m’escapen per la boca: «Heu de ser valents. Heu de fer allò que vulgueu fer!». Em guaiten desconcertats. Em coneixen prou per saber que de vegades tinc aquests estirabots. Els vull lliures d’esperit, de prejudicis, de cuirasses. Vull que es creguin capaços de fer, que sàpiguen que posant l’envàs del iogurt al contenidor de reciclatge del plàstic ajuden a millorar el planeta. Que si són amables, ho seran amb ells, que no han de ser insensibles a les injustícies, que han de salvar el món perquè els toca, perquè urgeix, que no importa que ho hagin intentat milers de persones abans, i tant hi fa que hagin fracassat en l’intent o hagin aconseguit grans èxits aparentment impossibles de superar. No podem actuar obviant els que han passat abans que nosaltres, però que algú hi hagi anat i tornat no ens ha de treure mèrit, ni coratge, ni il·lusió per anar-hi i tornar-hi tots els cops que ho necessitem. Que no cal ser el número u. Que es pot estar relativament satisfet sent un número de sis xifres.
Que la vida és només això fa temps que ho sabíem. Que les experiències dels altres no serveixen, que hem de caure nosaltres, i aixecar-nos nosaltres i enfilar-nos als arbres, nosaltres. Que no m’importa que tu ja sàpigues que m’equivoco, que no m’importa que em diguis que el camí que prenc és l’equivocat, que no m’importa que creguis que no val la pena aquesta preocupació constant per trobar-li sentit a tot, perquè no vols perdre de vista mai el sol que crema, el vent que bufa, el mal que fa una pessigada. Que no puc deixar de buscar la teva mà i a través de les teves mans acaricio les de totes les persones que m’han acompanyat fins aquí. Hi ha mans que no tocaré mai més i que continuen sostenint-me. Per això et toco tant perquè amb cada abraçada palpo la vida, i si m’acosto a l’amor m’allunyo de l’odi, i si m’ocupo de les veritats no deixo espai a les mentides. I rego l’arbre. I l’arbre creix.