L’any 1973 s’estrenava La cage aux foulles, una comèdia del dramaturg Jean Poiret que ha tingut dues extraordinàries versions cinematogràfiques: el 1980 amb Michael Serrault i Ugo Tognazzi i el 1996 amb Robin Williams i Gene Hackman; l’obra convertida en musical porta dècades triomfant als principals escenaris de tot el món, a casa nostra s’ha representat amb el títol de La gàbia de les boges.
Ho explico perquè hi ha una versió manresana sobre un vodevil de gàbies, interpretat per diferents governs municipals en els darrers anys, que no hi té res a veure, encara que també sigui una comèdia de les grosses. Les nostres gàbies de bojos es van estrenar l’any 2010 al parc de l’estimat pintor Vila Closes, que s’ho mereixia tot menys aquest nyap. La ciutadania, en lloc de fer muts i a la gàbia, les va rebre amb una demolidora crítica que va provocar, mesos després, la signatura d’un conveni de millora de l’espai amb el compromís, per part del govern de l’època, de retirar-les. El 2012 l’Associació de Veïns Saldes-Plaça Catalunya va celebrar un referèndum on va guanyar per àmplia majoria una proposta que consistia en la retirada en tres fases, però la tercera i definitiva que s’havia d’executar el 2014 va quedar tancada a la gàbia de les promeses oblidades, i a hores d’ara allà continua podrint-se. Encallats amb excuses de mancances pressupostàries, noves prioritats o poques ganes de treballar, els governs han anat passant fent-se el boig, engabiats i perduts en la tercera fase, amb una pinça el nas per evitar la flaire de les gàbies del parc i el tuf de cremat de les aspiracions de veïnes i veïns, que ja no saben on mirar. Ara que comencen les precampanyes, els candidats no trigaran gaire a fer volar promeses engabiades i potser no estaria malament, tenint en compte que conceptualment rima amb això tant de moda de transformar, que algú fes un esforç per recordar, endreçar i dignificar un dels parcs més emblemàtics de la ciutat.
Mentre el consistori manresà no acabi la pel·lícula que s’ha muntat amb les seves gàbies particulars, amb un final que pot fer riure... o no, els recomano veure l’obra teatral, si en tenen l’oportunitat, o en el seu defecte alguna de les dues versions cinematogràfiques, perquè no totes les gàbies fan plorar, ni els guions són tan dolents com el de la Manresa Political Productions. La història de les gàbies boges té massa culpables, tots els que durant anys han optat per engabiar els compromisos i les reivindicacions, en comptes d’actuar aplicant la solució. Si saben en quina gàbia s’han ficat, val més que posin fil a l’agulla enviant-les al reciclatge, o en lloc de vots a les urnes a alguns els podrien llançar cacauets al cap per fer-los sortir de la gàbia daurada de les vanitats.