Durant les llarguíssimes fases agudes de la covid, el sistema sanitari es va posar en situació d’alarma extrema, va fer tot el possible per mantenir lluny dels CAP i dels hospitals tots els pacients que no fossin malalts de covid o tinguessin patologies greus, i va fer un gran sacrifici per no naufragar i per donar resposta a una emergència angoixant, brutal, tsunàmica. Una de les fórmules que van permetre realitzar aquest gran esforç sanitari va ser l’atenció a distància als centres d’atenció primària, que van començar a despatxar pacients de forma expeditiva per telèfon o amb fotos i correu electrònic. Tot anava a tota màquina, sense manies, i tothom entenia que era per una causa de força major. Ara, amb la pandèmia en fase crònica benèvola, molta gent es pregunta per què les coses no tornen a ser com abans. De fet, la majoria de gent no sap ben bé com són les coses ara als CAP. El ciutadà no té un estudi fet, ni estadístiques, ni mostres representatives. Es guia per la seva experiència d’aquell dia que va voler veure el seu metge, la que va viure un familiar, o la que li ha explicat un amic. I la idea que es va formant amb tot això és molt confusa. I no és bona. I si té mútua, tampoc no és gaire bona. I molta gent es comença a preguntar per què el sistema sanitari no és el que era. O si era el que dèiem que era. O si tornarà.
